La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan els suecs eren esclavistes
Niklas Natt och Dag torna al salvatge Estocolm de finals del segle XVIII
Un Estocolm salvatge, pudent, barroc, ple de pobresa, picaresca, sang, alcohol, conspiracions... Així era l’escenari de 1793. El llop i el vigilant , la primera novel·la del suec Niklas Natt och Dag (Estocolm, 1979), ambientada a la capital del seu país a finals del XVIII, i així és també 1794. El foc i el minotaure (Proa/Salamandra), la continuació, encara més amfetamínica. L’autor ens atén per videoconferència des de casa seva, a la ciutat on ambienta les ficcions.
Natt och Dag va treballar com a periodista i és membre d’una aristocràtica família (el seu cognom és el més antic del país). “Vam ser una de les grans fortunes de Suècia, custodis del rei, encunyàvem les monedes en què figurava el nostre segell familiar... Després ens vam arruïnar, vaig tenir avantpassats molt bons dilapidant diners”.
Les colònies sueques a Amèrica –una part del nou llibre passa allà– són un tema poc conegut. “A Suècia també ens n’avergonyim. Conreem una imatge progressista, però vam ser colonitzadors i esclavistes. El rei Gustau III, assassinat el 1792, va voler tenir el seu imperi, o sigui que va comprar l’illa francesa de Saint-Barthélemy amb la idea de comerciar-hi amb sucre, cafè i cotó, però el van estafar: era una roca pelada al mig de l’Atlàntic. Tot i això, Gustàvia va ser l’únic port neutral en tot el Carib, així que es va convertir en el paradís del comerç d’esclaus, perquè els venedors no pagaven impostos. Va durar dècades, fins que vam acabar tornant l’illa a França”.
Mickel Cardell, el veterà de guerra del llibre anterior, acompanyat ara per Emil Wing (germà del seu amic Cecil), continua sent l’investigador, però aquí
“Els suecs no beuen res al llarg de la setmana, però dissabte beus litres d’alcohol fins a morir”
passa de Watson a Holmes. El cas inicial és la mort d’una noia la nit de noces.
L’Erik, el jove que viatja al Carib, fa bestieses que després no recorda. “És autobiogràfic, era el meu problema real –confessa–. Els suecs no beuen res al llarg de la setmana, però dissabte beus litres i litres d’alcohol, fins a morir. Jo ho feia, de jove, i tenia buits de memòria de cinc o sis hores. Després descobria que havia fet coses per les quals m’havia de disculpar. Vaig haver de deixar de beure”.
Totes dues obres formen part d’una trilogia que culminarà, ho heu endevinat, amb 1795.