Tant Hamàs com Gihad Islàmica han multiplicat l’arsenal de coets i míssils

La fabricació pròpia permet a les milícies desafiar la Cúpula de Ferro israeliana

La dada coneguda ahir ho diu tot. En 38 hores, Hamàs i Gihad Islàmic van ser capaços de llançar sobre Israel –amb desigual fortuna, però això és una qüestió a part– 1.050 coets i míssils. És una quantitat enorme si es té en compte que l’estiu del 2014, durant 50 dies de confrontació, se’n van disparar uns 2.600 en total; la mitjana diària no va assolir els 150 projectils i el màxim no va arribar als 200. Les preguntes que sorgeixen són, doncs, quina mida té avui l’arsenal de les milícies de Gaza? I durant quants dies estan disposats a sostenir una guerra?

Tots els coets i míssils llançats en aquells 50 dies “es podrien disparar ara en cinc minuts”, va dir el 2018 Yahya Sinuar, líder de Hamàs a Gaza. Han passat tres anys i l’actual demostració de potència de foc és òbvia. El febrer passat, un alt comandant israelià deia que Hamàs podia tenir uns 7.000 projectils balístics, i Gihad Islàmica, uns 6.000. Altres fonts calculen un total de 20.000.

Falta saber de què es tracta exactament, perquè l’arsenal va des dels artesanals coets Qassam de curtíssim abast –que va començar sent perillós només per impacte directe i s’ha anat sofisticant– fins als míssils M-302 capaços de portar una càrrega de 170 quilos fins a 160 quilòmetres de distància, cobrint el territori israelià.

Entre els uns i els altres s’hi inclouen els coets de tipus Grad –basats en els venerables Katiuixa russos i d’ús habitual a Síria, l’Iraq o Líbia– sobre llançadores portàtils i que contenen fins a 45 quilos d’explosius, i els M-75, anomenats així per l’abast en quilòmetres i que porten un cap de 60 quilos.

Dels petits n’hi pot haver a Gaza quantitats ingents, mentre que els de més abast van ser els menys utilitzats el 2014, la qual cosa ens porta a la qüestió de si ara n’hi ha molts més i d’on venen.

El 2019 Hamàs va llançar centenars de míssils per forçar Israel a complir els termes de la treva subscrita al final de l’operació israeliana Marge Protector el 2014. Però també ho feia, segons els observadors, per comprovar els avenços en sistemes de llançament i de guiatge (alguns es disparaven sobre el mar). El mateix Yahya Sinuar deia que estaven desenvolupant les seves capacitats gràcies a l’ajuda de l’Iran.

És a dir, l’Iran no mentia dient que la còpia del seu Fajr-5, l’M-75, es fabricava a Gaza. I el mateix passaria amb el míssil més poderós, l’M-302 Khaibar sirià (còpia del WS-2 xinès sota llicència), que Hamàs anomena R-160.

Així, les milícies de Gaza haurien resolt el problema d’importar coets a través del mar o dels túnels excavats sota la frontera amb Egipte gràcies a un bon assessorament tècnic, a més d’altres recursos, com l’obtenció de materials. És una cosa semblant al que passa amb els míssils iranians que disparen els huthis del Iemen contra l’Aràbia Saudita. Fabricar en lloc d’esperar que els míssils arribin és el que permet augmentar l’arsenal.

L’objectiu, sens dubte, és superar el sistema israelià de coets interceptors Cúpula de Ferro, que va tenir el seu moment estel·lar durant l’operació Pilar Defensiu, el 2012. Es tracta de superar-lo per saturació, això sí, disparant, com l’altre dia, un centenar de projectils gairebé simultàniament i a la menor distància possible del territori israelià perquè el sistema de la Cúpula no pugui reaccionar a temps.

Tot això acaba tenint un cost elevat. Després la pregunta torna a ser la del començament, quants dies pot durar, tant si Israel es llança a una incursió per terra com si no, perquè les milícies de Gaza, unes desenes de milers d’homes, equipats amb potser ni un miler de coets guiats antitanc –sempre segons dades israelianes–, no tenen millor arma que els seus míssils.

A Gaza hi podria haver entre 13.000 i 20.000 projectils, segons diferents càlculs israelians