Prejudicis i política

No hi ha vots captius: ni per edat ni per territori ni per ideologia ni per sexe ni –tampoc– per condició socioeconòmica. Aquest és un dels molts aprenentatges que ens han ofert les últimes eleccions i que es confirma, una vegada més, amb la contundent victòria d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid. Les apel·lacions a la zona sud, a les persones treballadores o als valors antifeixistes, per exemple, com si aquests electors no tinguessin cap altra opció que votar determinades forces polítiques, ha fracassat com a estímul electoral.

Les persones no voten per qui són, sinó pels seus interessos, anhels, pors, fílies, fòbies i somnis. No és la identitat cosificada; és la motivació dels interessos i la seva goma d’enganxar emocional. No es tracta de targets, públics objectius o vots captius; es tracta de persones en un context concret: temporal, emocional, econòmic i polític. Ai, els contextos!

Moltes anàlisis s’han afanyat a preguntar-se com és possible que algú, pel fet de tenir determinades condicions, no voti –suposadament– d’acord amb aquestes condicions, i canalitzi la seva identitat amb unes opcions concretes i no pas d’altres. Entre preguntes incrèdules, sorpreses indignades i debats arrogants, molts líders i analistes polítics transiten des de la perplexitat sincera a la recerca d’explicacions que justifiquin errors o supèrbies. Però el cas és que els prejudicis i apriorismes en

Les persones no voten per qui són, sinó pels seus interessos, anhels, pors, fílies, fòbies i somnis

política són els que, des d’una determinada superioritat moral, arrosseguen els lúcids a la negació i la poca traça. Ai, els biaixos!

Un exemple. El biaix sobre els nostres rivals ens impedeix d’entendre les seves raons. Douglas Ahler i Gaurav Sood (el 2018) van fer una enquesta per identificar fins a quin punt la percepció dels partits s’ajustava als estereotips. Conclusió: estem molt equivocats quan ens imaginem com són realment els nostres rivals o adversaris. Creiem que són tan diferents, els nostres biaixos sobredimensionen –fins a la caricatura– com pensem que són els nostres opositors, que ens acabem confonent i equivocant de manera estrepitosa.

Així, estem convençuts que podem explicar el vot conservador del centredreta amb la imatge estereotipada del barri de Salamanca i els votants progressistes i d’esquerres amb la de Vallecas, per exemple. Ja sabem que no és així, que els electors no són captius, encara que no tinguin, potser, la llibertat de canviar el seu destí. Aquestes dreceres, aquesta cosificació de l’electorat, ens impedeixen de pensar en les seves raons, motivacions i interessos. Preferim la seguretat del clixé a la comprensió que neix del dubte i de la veritable observació de comportaments i patrons. Ai, les dreceres!

Les eleccions s’han acabat i les urgències accelerades pot ser que impedeixin una reflexió més profunda sobre com podem millorar la comprensió de les motivacions i interessos dels electors per predir més bé els seus comportaments. De moment ho fem al revés: prediem sense voler comprendre. Ai, l’arrogància!