Prou d’ensurts fiscals

L’enorme despesa pública realitzada per lluitar contra la pandèmia i les conseqüències econòmiques cal pagar-la. N’hem de ser conscients tots els ciutadans. Però s’ha de començar a pagar quan la reactivació econòmica es consolidi i es torni a generar riquesa i a crear prou ocupació. I cal fer-ho de forma ordenada, programada i progressiva en un termini de temps extens, de molts anys, que permeti als contribuents suportar l’esforç fiscal sense sacrificis excessius. Així, a més, es podrà compatibilitzar l’augment de la pressió fiscal amb el creixement de l’economia.

El Govern espanyol ha comunicat a Brussel·les que només el 2020 Espanya ha gastat 210.910 milions d’euros, que suposa prop d’un

20% del producte interior brut (PIB). L’endeutament acumulat per l’Estat, com a conseqüència, ha pujat fins a poc més d’1,3 bilions d’euros, el 120% del PIB. Això significa que a cada ciutadà li corresponen 28.428 euros d’aquest deute, que està entre els més alts del món.

Però, malgrat això, cal ser prudent amb la inevitable pujada d’impostos que l’economia espanyola ha d’afrontar en el futur per pagar aquest enorme deute. La pujada d’impostos, a més, ha de ser previsible, planificada i ajustada a la necessària reforma fiscal que està pendent des de fa anys i que en aquests moments estudia un grup d’experts per encàrrec del Govern central. Per això des del Banc d’Espanya i des de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) fa mesos que es reclama que es defineixi un pla de consolidació fiscal a llarg termini. Això no només permetria eliminar incerteses, sinó, a més, tranquil·litzar els ciutadans i sobretot donar garanties als mercats financers del cobrament dels seus préstecs en temps i forma. D’aquesta manera s’evitarà el risc que incrementin els tipus d’interès sobre el deute públic espanyol, a causa de la desconfiança, i que es limiti el marge de maniobra pressupostària

El pla per pagar l’enorme deute provocat per la pandèmia s’ha de debatre i pactar al Congrés

de l’Estat. El pagament del deute ja és la segona partida dels pressupostos generals de l’Estat, després de les pensions.

Ja n’hi ha prou, però, d’ensurts fiscals als contribuents, amb anuncis de pujades i modificacions impositives, que es llancen des del Govern espanyol com a globus sonda, que després es retiren i que ofereixen una imatge d’improvisació que desconcerta l’opinió pública. La política fiscal necessària per pagar els costos de la pandèmia s’hauria de debatre al Congrés dels Diputats, amb el suport d’experts destacats, i analitzar a fons les millors alternatives que té Espanya per al bon funcionament de la seva economia i de la dels ciutadans i les empreses. En qualsevol cas, caldrà evitar la demagògia, les mentides, les manipulacions i l’excessiva ideologització. El debat fiscal ha de ser rigorós, pragmàtic i transparent.

Les constants propostes del Partit Popular d’abaixar impostos per reactivar l’economia i recaptar més com a conseqüència de l’augment de l’ocupació i de les inversions són molt adequades en altres conjuntures econòmiques, però no semblen realistes quan hi ha tant deute que s’ha de pagar. La pressió fiscal espanyola està, a més, per sota de la mitjana europea i tot indica que des de Brussel·les recomanaran que s’incrementi progressivament en el futur, amb una especial incidència en l’impost sobre el valor afegit (IVA), els impostos mediambientals i la tributació de les grans fortunes. Paral·lelament caldrà també un ambiciós pla d’estalvi i millora de l’eficiència dels organismes i serveis públics. El camí ha de ser en doble direcció.

En tot cas, l’escenari ideal és que la reforma fiscal, i sobretot el pla per al pagament de l’endeutament provocat per la pandèmia de la covid, es negociï entre totes les forces parlamentàries i es faci per consens. Cal tenir en compte que caldran diverses legislatures per arribar a un equilibri raonable dels comptes públics i que això involucrarà, tard o d’hora, partits de diferents colors.