Els de 50, vagin passant

Els catalans fem coses (sí, Mariano) molt rares. Quan ens estressem rellegim Pla i quan ens dol el repartiment tornem a Tolstoi. A punt de combregar amb la meva primera vacuna, vaig ficar a la bossa de mà La mañana de un terrateniente (Acantilado), de l’esmentat rus. Fa de bon portar, és menut, i serveix per transmutar tota preocupació en reflexió comunal.

Allò semblava un exèrcit coreà d’alliberament. Els de la cinquantena en fila (on són les ulleres?, em fa una foto?, què fots tu aquí?). No sé quin equip organitza el campus, però cal felicitar-lo. Eficàcia en entrar (“avui en vacunarem 6.000”), enginy en fernos passejar en ziga-zaga (darrere, xerrada sobre l’excursió amb escarpins i una lesió d’escalada), ordre a l’hora de despullar-se (“es poden anar traient jaquetes i el carnet de Salut a la mà”), humor del sagal (“sí, dona, és la Pfizer, com l’actriu aquella”). Cortineta de sortida. Últim tram, tots al racó de pensar. Quinze minuts a la cadira, per si et desmaies. Allà on servidora va creure que llegiria Tolstoi, vaig fer com tothom: enviar watsaps a preu fet per deixar constància que, de moment, no m’havia tornat verda. No sortien escames, no mutava la pell. “Un gelocatil, i avall”, va ser la resposta més tossuda.

Va venir la nit fosca i va arribar el moment dels russos. La mañana..., acabada de publicar, és la història d’un príncep. Nekhliudov decideix experimentar com viuen els camperols que treballen les seves terres i millorar les seves vides. No sap on es fica. El relat, de rerefons autobiogràfic, ara que els neorurals ja han tornat a ciutat i els de ciutat van bojos buscant parcel·les familiars perdudes, pura inspiració.

I ja sense toc de queda, sense horitzó diàfan, en la nebulosa de certa febrícula, els russos van tornar a rescatar-me amb el seu “pa és pa” i aquella lucidesa que els surt de la terra que trepitgen.

El príncep Nekhliudov tenia 19 anys quan va recalar un estiu a la vila. “Estimada tieta: he pres una decisió de les que segurament dependrà el destí de la meva vida. Abandono la universitat per consagrar-me a la vida rural. No es burli vostè de mi”.

No hi ha millor entrada, inoculada, aclaparadora.

Allò semblava un exèrcit coreà d’alliberament, el de la cinquantena en fila