L’home que es va enamorar d’un pop

Hi ha una mica de poesia en Lo que el pulpo me enseñó. El bosc d’algues lluminós de Ciutat del Cap apareix davant l’espectador mentre la càmera l’agafa de la mà fins al fons marí. Busques a Netflix un oscaritzat documental de natura, però no, no és això. El que explica és la història d’un amor inconcebible davant la qual caus rendida, no sense abans sentir l’esquinçament emocional que pateix el seu protagonista humà.

Craig Foster. Un veterà documentalista de la BBC, cinquanta i molts, sumit en una crisi existencial, busseja a pulmó, amb la seva càmera, per gravar escenes submarines. Allà se la troba. “Ella”, així l’anomena. Una femella de pop comú que viu en aigües poc profundes. De seguida l’animal desperta en el bussejador el que és tan propi del món dels humans. L’amor. Allò que es pot explicar però no definir.

Delira en Craig o potser delira l’espectador. La sola idea que un home pugui enamorar-se d’un pop descol·loca. T’atrapa.

Per descomptat que la pel·lícula no parla de les coses com són, sinó de com les interpreta el seu protagonista. En el pop no hi ha amor, només curiositat i por. Però en l’home sí. “On deu ser?”. En Craig l’observa, la cerca, la troba a faltar, no pensa en res més, pateix en el seu dolor, quina sensació de buidor sense ella... Es converteix en la seva obsessió. La desitja: primer de manera inconscient, després inevitable.

Oh, el primer frec dels seus cossos... Oh, quan Ella jeu quieta sobre el pit del seu amic...

Sorprèn que el devessall de sentiments sorgeixi d’una reflexió conscient d’en Craig. Hi ha qui hi veu un boig, no ho sé. El cas és que hi ha un festeig només imaginat a La pell freda de Sánchez Piñol, un vincle al qual li concedeixes versemblança tot i l’enorme distància evolutiva dels dos éssers. Fantàstic. Vegin-la, fins al final.