Sobre el comandament únic

El resultat de les recents eleccions madrilenyes ha animat la cúpula del PP a especular sobre la possibilitat que ens trobem a l’inici d’un nou cicle, que culminaria amb el retorn del partit a la posició hegemònica que considera seva per dret propi. Sigui o no sigui una possibilitat real, cal témer que ho confirmi en el que des de fa dos llargs anys ha estat el seu únic objectiu: fer caure l’actual Govern espanyol per ocupar el seu lloc. Un objectiu que no té el mèrit de l’originalitat, perquè és la versió civil de l’aspiració al comandament únic en el món militar. Una cosa que la nostra democràcia ni necessita ni mereix.

Un partit que aspira al comandament únic posa com a primer objectiu de la seva acció guanyar prou vots per imposar el seu criteri reduint els altres a la impotència. Desig comprensible, però incompatible amb el propòsit d’una bona democràcia. Per aconseguir el seu objectiu, l’aspirant evitarà fer servir arguments sòlids, basar-se en fets contrastats. Apel·lar als nostres desitjos més primaris ennoblint-los amb grans paraules sol donar bons resultats. Ens agrada fer el que ens dona la gana, i encara més si ens diuen que en això consisteix la llibertat, quan de vegades no passa de ser irresponsabilitat. Aplaudim qui bateja com a fam de justícia el que de vegades només és enveja, i seguirem a qui prometi abaixar-nos els impostos en nom de la productivitat, sense entretenir-nos a comprovar si la seva argumentació és plausible. Per a l’aspirant al comandament únic, la veritat és una categoria supèrflua: en té prou amb saber el que volem sentir, amb prometre-ho i repetir-ho. Per a això compta amb l’ajuda dels hereus dels antics sofistes, proveïts sovint amb sòlides credencials acadèmiques i amb una variada panòplia d’instruments de persuasió. Tot això val diners, però, com que el noble fi justifica els mitjans, el nostre aspirant acceptarà que els recursos aportats per uns quants s’emprin no necessàriament per subornar, però sí per convèncer molta gent. Una regla bàsica de la democràcia, “un home, un vot”, s’anirà convertint, en nom del comandament únic, en una ficció pietosa.

Hi ha un altre motiu que fa de l’obsessió per governar amb majoria, de l’aspiració al comandament únic, una enemiga de la democràcia. La nostra democràcia s’assembla al rugbi, del qual algú va dir que era un joc per a animals jugat per cavallers. És un joc per a animals perquè les regles de joc estan orientades, més que a limitar els moviments dels participants, a protegir certs drets com la llibertat d’expressió; però perquè el joc sigui possible l’han de jugar cavallers que no abusin d’aquells drets. Per a l’aspirant al comandament únic, però, no regeixen les normes de cavallerositat imprescindibles, i abusar de la laxitud de les regles és una cosa corrent. Així, en nom de la llibertat d’expressió, hem vist interminables sessions parlamentàries dedicades gairebé completament a l’insult.

En els assumptes de la política, ningú no pot pretendre tenir tota la raó, ni es pot presumir que algú estigui completament equivocat. A la pràctica, això significa que els programes i les propostes d’uns i d’altres han d’admetre ser modificats. Això aquí no passa perquè no es discuteixen ni programes ni propostes; les discussions no s’inspiren en enunciats basats en fets, sinó en etiquetes ideològiques: neoliberal versus comunista és el parell que es fa servir més. En aquests termes és impossible avançar; el resultat és la paràlisi.

En discutir propostes inspirades en el desig d’abordar els problemes reals descobrim que el marge d’actuació és, en realitat, molt petit, condicionat com està tant per lleis i costums com pels recursos materials i humans disponibles. Aquest marge estret crea, tanmateix, un espai comú en què poden confluir actors de tendències i ideologies diverses. Uns fora de les seves cavalcadures ideològiques, els altres havent oblidat la seva volença pel comandament únic, les propostes es complementen en lloc d’enfrontar-se; un proposa una despesa, l’altre es pregunta com es pagarà, entre els dos troben una solució, i així d’un problema al següent. Els programes resultants són millors i aconsegueixen un consens més gran. Per a això serveix la democràcia.

Al nostre país, la temptació del comandament únic, la “deriva il·liberal” avui tan de moda, sempre és present, perquè estem ensenyats més a combatre que a debatre, no tenim l’hàbit d’escoltar ni la paciència per fer-ho, i és precisament aquesta falta d’educació la que fa que, encara que siguem de tarannà pacífic, ens costi tant de governar-nos.

Però els nostres representants i, en particular, els dirigents dels partits als quals pertanyen han de donar-nos l’exemple. Tenim seriosos problemes, i no desitgem que un partit venci l’altre, sinó que les coses es posin en marxa. L’aspiració al comandament únic, lluny d’interpretar els desitjos dels seus electors, els traeix.

En política, ningú no pot pretendre tenir tota la raó, ni que l’altre estigui completament equivocat

DANI DUCH