Com forrar-se a costa dels altres

Els revendes eren uns personatges de postguerra, llicenciats en Psicologia per la universitat de Carabanchel i traficants de dues barreres als toros o tres tribunes per al clàssic.

–Em queden dues entrades, de la millor graderia. Mil duros.

Quan se sentia fort –molta demanda–, el revenda aguantava fins el punt just els escarafalls del potencial comprador. Quan se sentia dèbil, serrava les dents. Benvinguts al capitalisme.

De tant en tant, enviaven el revenda a la caserna o li confiscaven la mercaderia, ves a saber per què. Al cap i a la fi no traficaven amb vacunes, sinó amb la il·lusió d’escoltar la Tebaldi o veure un partit de la màxima que es decidia per la mínima.

Arriben els festivals d’estiu a tot Espanya. I sobren les ganes i les alegries d’última hora, de manera que si existissin aquells revendes, farien l’agost aquest estiu, es beurien una ampolla de vi i potser ho rematarien en algun prostíbul del barri xino.

Avui els revendes han perdut el nom, la ronya de les ungles i certa

Els festivals de música haurien d’advertir que Viagogo revèn i amb mala fe

vergonya torera perquè donaven la cara en la transacció.

Bé per un festival, el Jardins de Pedralbes de Barcelona, que adverteix al web oficial: “Que no t’enganyin”. I esmenten com el que no vol la cosa dues plataformes de revenda a evitar –Viagogo i Stubhub– que han arribat a revendre dues vegades la mateixa entrada i carallot l’últim, després de fer creure que són la web oficial de l’espectacle i curar-se en salut amb una lletra petita que, de propina, minimitzen a còpia de trucs algorítmics, els mateixos que converteixen en un exercici de paciència la possible reclamació. Tot això gràcies a la seva posició davantera a Google.

Ni el festival ni l’artista no s’emporten un euro, al contrari: ells sí que aguanten i donen la cara davant l’incaut que ha convidat una estilista al Ballet de Minsk amb finalitats ulteriors i al qual després d’haver pagat una pasta li han de dir in situ que la seva entrada és invàlida o no té visibilitat.

Google és com els àrbitres del col·legi insular canari: unes vegades et treuen, d’altres et donen. De manera que el lector té a la seva disposició un reguitzell de queixes, denúncies i fins i tot investigacions del Ministeri de Justícia o demandes d’artistes com Sabina que no han arribat mai a res. No tenen seu a Espanya. Posats a triar, prefereixo aquells paios mancats de prestigi social.