La Vanguardia (Català-1ª edició)
Apostar i saludar eren els atractius de l’Hipòdrom
La bona panoràmica reflecteix l’ambient que s’havia aconseguit imprimir a l’Hipòdrom. Corria el 1914. Estranya l’indret on s’havia decidit situar-lo: molt lluny, en un entorn decebedor i amb uns accessos incòmodes. No tothom que assistia al recinte esportiu, que podia acollir molt de públic, disposava de carruatge o de cotxe.
En el cas de voler exhibirlos, un dels camins era irritant per les sotragades, la pols i el fang, que dificultaven circular per aquella carretera de la Mare de Déu del Port. Altres opcions eren el tramvia de Can Tunis amb sortida a la Rambla, o bé el tren del Morrot, que va tenir la delicadesa de situar-hi un baixador.
Perquè l’Hipòdrom havia estat inaugurat el 1883, i aleshores l’Eixample era un paisatge dominat per una considerable extensió de terrenys erms. La prova és que no van trigar a proliferar en aquests espais, cèntrics o no, picadors, camps de futbol, frontons, pistes de tennis i d’altres. Fins i tot abans i enganxat a la vora del passeig de Gràcia hi havia hagut el gegantí parc d’atraccions dels Camps Elisis, que amb vuit hectàrees i unes vertiginoses muntanyes russes era considerat un dels més rellevants de l’Europa del moment.
No va ser estrany que el primer hipòdrom l’encaixessin al Camp de Mart, batejat així per aprofitar la ressonància de categoria adquirida pels de París o Roma. Estava situat a la part superior de la Ciutadella, acabada de desmilitaritzar; era un gran pla enganxat al final del passeig de l’Esplanada. Va ser inaugurat el 1871 per acollir una sèrie de pràctiques hípiques i fins i tot curses.
L’hipòdrom de Can Tunis i les seves set hectàrees hauria trobat col·locació fàcilment en un terreny més pròxim a la ciutat. I és que la llunyania acovardia uns barcelonins acostumats a disposar de tot a prop de casa, i el que no era com qui diu a quatre passes es considerava a la quinta forca.
Va ser una iniciativa de la Sociedad para el Fomento de la Cría Caballar, fundada el 1841, combinada amb el capital aportat per la Compañía Francesa de Carreras de Caballos.
Aquest hipòdrom oferia una bona tribuna protectora i còmoda per a 2.300 espectadors. Al centre de les dues pistes de competicions s’hi emmarcava un generós espai, denominat pelouse, que acollia públic i també servia d’aparcament per a carruatges i cada vegada més cotxes, tal com s’adverteix a la imatge.
L’atractiu més gran consistia a apostar, cosa que incrementava l’emoció davant la incertesa dels genets guanyadors. Per als que no es decidien a arriscar diners, el millor atractiu era fer-hi acte de presència, lluir una elegància d’acord amb la moda i anar a buscar amics i coneguts, cosa que permetia ampliar el cercle social.
Va tancar el 1934 sense deixar rastre ni enyorança.
Malgrat la llunyania i una comunicació dificultosa, l’èxit va ser immediat i durador