La Vanguardia (Català-1ª edició)
I Andrea Álvarez va fer caure la quarta paret
L’eliminació del terme ‘disminuït’ a la Constitució coincideix amb una obra dramàtica que destapa les misèries de la societat
La Constitució espanyola feia servir fins abans-d’ahir un terme pejoratiu per referir-se a les persones que tenen un grau o altre de diversitat funcional, a qui qualificava de disminuïts. El Consell de Ministres va aprovar aquest dimarts un avantprojecte de reforma de l’article 49 de la llei de lleis per eliminar aquesta paraula i substituir-la per “persones amb discapacitat”, i no discapacitats, com va aconsellar la Reial Acadèmia.
Disminuïts, minusvàlids o discapacitats són paraules que hauríem de desterrar del nostre llenguatge. Per què? Hi ha moltes raons. Una es pot veure a partir d’avui mateix a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on s’estrena Mare de sucre, escrita i dirigida per Clàudia Cedó. Els principals protagonistes són Marc Buxaderas –que destil·la humor, va amb cadira de rodes i es riu de la seva discapacitat– i Andrea Ávarez.
No oblideu com es diu: Andrea Álvarez. Interpreta la Cloe, una dona molt semblant a ella, “amb un retard mental d’un 65%” o “una discapacitat intel·lectual d’un 65%”. Però la Cloe té desitjos i pulsions. No és un àngel ni un ésser asexuat. És una dona adulta que es planteja ser mare. Ho podrà ser? Entre altres coses, d’això tracta l’obra, que comença amb un monòleg demolidor.
“Estic nerviosa, però a l’escenari em sento bé, viva, segura, forta. I aquesta sensació em fa molt feliç”, explicava ahir per telèfon en una aturada dels assajos. L’Andrea, la petita de quatre germans (l’Antonio, l’Anna i la Sara), viu en un pis tutelat amb vuit persones més al barri de Montilivi, a Girona. Les seves aficions són sortir d’excursió amb els amics, l’equitació, el teatre, el ball...
I fer caure murs. Perquè en aquest primer minut l’actriu destrossa la quarta paret del teatre, aquella frontera invisible que permet tafanejar en vides alienes. Aquest minut, i els que segueixen (Mare de sucre dura dues hores), destapa davant la platea les vergonyes de la societat, aquesta societat amb bones intencions que s’omple la boca amb paraules com ara integració o inclusió però que després parla de disminuïts.
Per l’Andrea és la seva primera obra de teatre professional. També per a Marc Buxaderas, amb paràlisi cerebral, tot i que ell ja s’ha forjat una petita gran carrera amb monòlegs humorístics i vídeos a YouTube (“això meu sembla molt greu, però en realitat es tracta d’unes neurones que se’n van anar a fer un cafè quan vaig néixer i encara no han tornat”).
Moltes veus recorden que aquest col·lectiu no requereix paternalismes, condescendències ni caritats. L’únic que necessita són drets. Això exigeix, per exemple, la confederació d’associacions Dincat, que representa 40.000 persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya. La Fundació Catalana Síndrome de Down demana des de fa anys (el 2009 ho va demanar davant l’ONU mitjançant una de les seves activistes,
Montserrat Vilarrasa) una cosa revolucionària: “Tracteu-nos com a persones”. Aquesta entitat sense ànim de lucre també té un manual d’estil que molts periodistes haurien de llegir i rellegir.
Molt abans que el Govern central, aquest document desterrava les expressions de discapacitat i les més infames de mongòlic o subnormal. Per molt increïble que sembli, encara cal retreure l’ús d’aquestes paraules. No es tracta de potenciar el llenguatge inclusiu o políticament correcte. És justícia. La diferència entre discapacitat o persona amb discapacitat pot semblar subtil, però no ho és.
Fer servir una expressió o una altra té un gran simbolisme. El llenguatge no només ens defineix: també crea la realitat. La discapacitat és una circumstància de la persona, no pas la seva quinta essència ontològica. Per això el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat aconsella fer servir el terme com a adjectiu i no pas com a substantiu.
Hi ha moltes maneres d’explicar-ho, però ningú no ho ha exposat més bé que Marc Buxaderas: “Tothom té dificultats i discapacitats. Però no per això som discapacitats. Som l’Andrea, la Mercè, la Judit, la Maria, la Teresa, l’Ivan, la Clàudia, en Marc”. Fins al dia 30 al TNT. El teatre, la vida.
“A l’escenari em sento bé, forta, feliç”, diu l’actriu protagonista, que viu en un pis tutelat de Girona