Brines rep el Cervantes a la llar de la seva poesia

Els Reis lliuren el guardó en una cerimònia íntima

A Elca, la seva casa d’Oliva, la font de la seva poesia, va rebre ahir Francisco Brines el premi Cervantes. El seu precari estat de salut li va impedir d’assistir a la cerimònia d’Alcalà. Tot això que es va estalviar, hauria pensat Caballero Bonald, el penúltim de la seva generació, mort aquesta setmana i a qui li va resultar incòmode el ritual quan va rebre el guardó, segons va confessar al seu dia.

A Elca, a la seva casa blanca d’Oliva, un dia blau de tarongers en flor, tot va ser més fàcil, més íntim, més adequat a la personalitat d’aquest poeta de la mirada, com es defineix ell mateix, un voyeur que observa el món des de les finestres que miren al mar i la silueta del Montgó, i “reflecteixen el foc de ponent”.

Amb el delicat afecte que requeria l’ocasió, després del lliurament de la medalla, els reis Felip i Letícia van conversar amb l’emocionat autor, que va regalar al Rei una edició especial de La iluminada rosa negra, antologia poètica amb quaranta poemes, prologada per Carlos Marzal, i vint serigrafies d’Antonio Martínez Mengual, un dels seus llibres més preuats. El ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes; el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig; el director de la Reial Acadèmia Espanyola, Santiago Muñoz Machado, i la neboda de l’escriptor Mariona Brines van ser alguns dels pocs convidats.

El primer Cervantes valencià ja és l’última veu viva de la seva generació poètica, la del 50, una veu que va beure de moltes veus, hereva de Juan Ramón Jiménez i Luis Cernuda, i que orienta el camí dels que la succeeixen, poetes com Carlos Marzal, Vicente Gallego, Luisa Castro... i que potser gràcies a aquest premi arribarà a d’altres.

Els tres autors esmentats formen part del jurat que aquests dies revisa els 1.300 manuscrits que, explica Àngels Gregori, presidenta de la Fundació Francisco Brines, es presenten a la primera edició del premi internacional que porta el seu nom, una participació que, asseguren, ha alegrat molt el mestre aquests dies de nervis.

Un altre jurat, el del Cervantes, va sentenciar que Brines “és el poeta intimista de la generació del 50 que ha aprofundit més en l’experiència de l’ésser humà individual davant la memòria, el pas del temps i l’exaltació vital”. I molt més que els 120.000 euros de què està dotat el premi deu haver satisfet el premiat que ningú, al contrari, no hagi discrepat d’aquesta conclusió: “Francisco Brines és un dels mestres de la poesia espanyola actual, i el seu magisteri és reconegut per totes les generacions que el succeeixen”.

Premi Nacional de les Lletres, Reina Sofía de Poesía Iberoamericana, Acadèmic de la Llengua, el Cervantes de Francisco Brines s’ha demorat fins als seus 89 anys. Però amb la virtut principal que tenen els premis: que ressoni la veu dels que els reben, que la jove inquieta que assaja les seves primeres rimes o el noi indecís que trasteja a les lleixes de la llibreria es diguin qui deu ser aquest Brines, per què el deuen haver premiat.

I davant d’una pàgina nova pronunciïn a poc a poc “en mí quiere quedarse / el día, que se muere / como si yo, al mirarle / lo pudiera salvar. / Y quién hay que me mire / y que pueda salvarme. / La luz se ha vuelto negra / y se ha borrado el mar”. I llegint Brines se sentin al·ludits, diguin “aquí m’hi reconec”, com abans vam fer tants lectors, com abans van fer tants poetes.

El poeta va obsequiar els Reis amb una edició especial de la seva antologia ‘La iluminada rosa negra’