La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El meu flamenc és fresc perquè sé on són les coses i no em repeteixo”
Israel Fernández, cantaor, actua avui a la sala Barts
El cantaor Israel Fernández és un crac de llarg recorregut. Des dels deu anys que hi treballa, i ara als 29 és la veu de la jove generació flamenca. Ve a presentar el seu exitós àlbum Amor al cicle Flamenco a tu vera, organitzat per Primavera Sound, i ho farà avui (Barts, 20 h) acompanyat al toque per Diego del Morao.
Les cançons d’aquest àlbum, Amor, parlen d’això, esclar.
És un disc amb tot temes meus, que això és nou, i escrits amb temps. Són vivències, un dia escric una cosa, la setmana següent una altra, d’amor. Vaig estar dos anys escrivint i de sobte em vaig adonar que tenia un disc de lletres ja fet. L’hi vaig comentar a en Diego, que a més el produeix, i ho vam tirar endavant. També tenia clares totes les músiques de les lletres. En arribar a l’estudi em va dir que només hi havia de posar la seva manera de tocar, perquè la idea de la música ja l’havia portada jo. La meitat del disc la vam gravar abans de la pandèmia i ens en quedaven tres o quatre cantes amb una forma ja més complicada, amb més jaleo.
I quan va sortir l’àlbum a l’octubre es va posar el setè dels més venuts. Insòlit, oi?
És increïble, per ser un àlbum de només flamenc. Si fos urbana seria normal, però de flamenc... El que passa és que la música no té explicació; i aquest lloc al hit parade el posa el públic, que és sobirà.
Però vostè com explica l’èxit? És difícil, perquè hi ha tant fet en el flamenc, tant gravat i tants artistes bons... Jo crec que això es guanya amb l’afició, tenint-ne informació. És a dir, on no caure per no ser repetitiu, saber el que està fet evita caure en la trampa del no saber. La frescor ve de saber on és. Però per saber on són les coses abans cal ser com el caçador, cal caçar, trepitjar el terreny.
Què ofereix a l’aficionat, doncs?
El cante és com el menjar, ja no es poden inventar els ingredients, però sí que puc enriquir-lo a la meva manera. Si jo sé la informació del que posa el cuiner al plat, d’aquí en trec, dins de l’amor, l’afecte i el respecte envers aquell cuiner. Per això deia Enrique Morente, quan li van preguntar com volia que se’l recordés, que “com un bon aficionat”. D’aquí ve la frescor.
Amb les noves generacions del flamenc i davant el boom dels ritmes urbans, on queda el flamenc?
El flamenc és com l’amistat, cada persona té una manera de ser, cosa que no vol dir que perdi l’essència. No pensem igual però compartim coses. I després hi ha el que sempre critica. Ara arriba Rosalía, El Guincho o C. Tangana, i si no fan flamenc, els critiquen. I si s’acosten al flamenc i donen una oportunitat al món del flamenc, perquè està una mica tancat i perquè s’obri encara que sigui a la seva manera, també els critiquen. I els que critiquen no s’adonen que el que fan ells serveix perquè, per exemple, un milió de persones s’acostin a conèixer el flamenc. Quan Rosalía cantava Catalina segur que com a mínim cinc aficionats van descobrir que era un tema escrit per Manuel Vallejo. No s’ha de ser egoista en això, cal obrir la ment als joves perquè escoltin. Obrir camps, això és el més bonic de la música.
La seva aposta és pel flamenc d’arrel?
No és una aposta, perquè en la música no s’aposta sinó que se sent, més s’hi perd que s’hi guanya. És una devoció, una feina contínua, jo estic tot el dia fora i dins de l’escenari lluitant constantment amb la meva música, el meu cor i la meva ànima.
LA CLAU “El cante és com el menjar: no es pot inventar l’ingredient, però sí enriquir-lo”