Els clubs de lectura

Fa un parell d’anys, a la Fira del Llibre de Buenos Aires, vaig veure que anunciaven una Escuela de espectadores. Vaig pensar: quina bona idea. En general (aquí, per exemple), hi ha moltes escoles d’escriptura. Però a la gent no li ensenyen a anar al teatre o a llegir, la qual cosa fa tanta falta o més que saber escriure. El mateix es podria dir, posem per cas, del disseny: vinga escoles per aprendre a dissenyar, però enlloc no ensenyen a mirar o a saber si una cosa està ben dissenyada. Tradicionalment, la gent n’aprenia sola: llegint o mirant. Però ara hi ha tantes coses, i tan embolicades, que molts ja no en són capaços. L’escola tampoc no hi ajuda gaire. I les ganes immenses de no llegir que hi ha per tot arreu fan la resta.

Els clubs de lectura són unes escoles de lectors que funcionen la mar de bé. La gent llegeix, comparteix i discuteix amb lectors qualificats (els conductors del club) i amb els mateixos autors. Abans de la covid havia participat en alguns d’aquests clubs, organitzats per diferents biblioteques, parlant d’un llibre meu. Com que és un llibre que té una certa dificultat, la cosa sempre anava més o menys igual. Ens trobàvem un dia. La gent et rebia amb cara d’a veure què diu aquest. Al final tothom marxava content: els uns convençuts de les bondats del llibre i els altres refermats en les seves opinions, però més simpàtics.

Amb els successius confinaments, la mecànica ha canviat. Ara, en alguns clubs, es fa servir una plataforma (pot ser Tellfy o una altra de semblant) que permet penjar comentaris, fotografies, vídeos i cançons. Des del dia que comença el club fins que hi ha la trobada, ha passat un mes. Si la gent respon (respon bastant per no dir molt) t’hi engresques i passes moltes estones triant coses interessants i mirant d’explicar-les amb gràcia.

Un dels clubs més positius ha estat el que hem dedicat a la novel·la Vals (1936), de Francesc Trabal, amb les Biblioteques de Barcelona. Feia anys que no la rellegia. Hi havia coses que no recordava gens i d’altres que no les havia vist i que ara –després d’escriure uns quants llibres sobre els anys trenta– he trobat evidentíssimes. A mesura que anava llegint, compartia les meves troballes. I els lectors i lectores hi deien la seva: sobre la construcció, l’estil, els personatges i les qüestions de caràcter psicològic i moral que Trabal planteja. El protagonista, Zeni, és un baliga-balaga que corre adelerat darrere les mosses: al final de la novel·la ha deixat un munt de víctimes. He dit que els clubs de lectura són escoles de lectors i van molt més enllà. Hi ha gent que llegeix molt bé. Com que ara el diàleg es manté durant unes quantes setmanes, hi ha molta més confiança i complicitat. Vam començar fent l’exercici d’imaginar els personatges amb els pentinats i els vestits d’època i vam acabar identificant escenes de pel·lícules que Trabal havia incorporat a Vals d’una manera sorprenent: un aspecte que diu molt sobre la novel·la, que anticipa la literatura postmoderna.

Tanta por que fan els clàssics i tan divertit que és llegir-los, nets de pols. S’acabaran els confinaments i els clubs de lectura virtual seguiran, ja hi poden pujar de peus.

Tanta por que fan els clàssics i tan divertit que és llegir-los, nets de pols