La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tosquelles, el psiquiatre que curava les institucions
Joana Masó publica dades i textos inèdits d’un català universal
Francesc Tosquelles entra en la categoria de catalans universals tot i ser un gran desconegut al seu propi país. Psiquiatre a contracorrent, comunista crític amb l’oficialisme soviètic, republicà exiliat, Tosquelles va ser un personatge heterodox amb una biografia que encara ofereix molts punts foscos, i la majoria dels seus assajos han estat editats només en francès. Per aquesta raó, la publicació ara de l’estudi Tosquelles. Curar les institucions (Ed. Arcàdia) de la crítica literària i professora de la UB Joana Masó és una gran notícia, perquè no només aporta dades biogràfiques desconegudes, com moltes de les seves relacions i contactes amb prestigiosos psiquiatres (Jacques Lacan, Félix Guattari, Frantz Fanon) i artistes (Paul Éluard, Tristan Tzara, Jean Dubuffet, Antonin Artaud), sinó que apareixen plens de textos i assajos que per primera vegada són traduïts al català (per Adrià Pujol).
El llibre forma part d’un projecte de recerca sobre el llegat de Tosquelles i està previst que els pròxims mesos es pugui traduir al castellà, el francès i l’anglès. S’obre amb una completa cronologia de l’autor, que va des del seu naixement a Reus el 1912 fins a la seva mort a Granges-d’Òlt (França), seguit d’una anàlisi dels seus treballs i experiències dividides en quatre etapes: període de formació (1929-1936), experiències terapèutiques de la guerra (19361939), la seva revolucionària proposta antipsiquiàtrica (19401962) i el retorn a Reus i Barcelona (1968-1994).
Tosquelles va estudiar Medicina i Psiquiatria en una Barcelona coneguda com la petita Viena per la notable presència de psicoanalistes centreeuropeus refugiats. Es va començar a psicoanalitzar amb el metge jueu hongarès Sándor Eiminder, va col·laborar amb Emili Mira i Ramon Sarró, i des del 1933 ja treballa a l’Institut Pere Mata, de Reus.
Ideològicament s’acosta al Bloc Obrer i Camperol (BOC), que després es convertirà en el POUM (va arribar a escriure una carta a Stalin per dir-li que la singularitat catalana impedia una revolució com la russa, i que aquí no hi havia soviets sinó “penyes”). Va introduir el teatre i el cinema als centres psiquiàtrics i va buscar l’autonomia dels malalts impulsant cooperatives per gestionar els diners que podien guanyar amb treballs artesanals. Però també va estendre la formació a metges, infermers, monges... Com assenyala Joana Masó, “no va buscar tant la teràpia de la clientela com curar el mal de les institucions, convertides en administracions atrapades per la burocràcia”. Una vegada va dir que calia introduir la psicoanàlisi a l’escola, l’església i la Guàrdia Civil.
Durant la Guerra Civil va treballar a Almodóvar del Campo (Extremadura) en una teràpia en què feia intervenir com a infermeres un grup de prostitutes. Es va passar tres mesos al camp de refugiats de Setfons i finalment va trobar feina en un psiquiàtric de Saint-Alban, al costat de Tolosa de Llenguadoc.
Pròxim al POUM, va escriure a Stalin que Catalunya era diferent: no hi hauria soviets, ja que hi havia les penyes