De zombis i vambes

La setmana passada la secció del Viure d’aquest diari ens obsequiava amb un reportatge coral. El cosignaven Sara Sans, Sílvia Oller i Pau Echauz.

Ens explicaven que a Catalunya les macrodiscoteques han mort: ja no queda res de la Louie Vega que il·luminava Calafell, ni de Wonder (Lleida), ni de la llegendària Chic de Roses. Eren espais majúsculs, de pàrquings de terra, múltiples barres i bafles repartits a cada cantonada.

Durant els caps de setmana, centenars de joves veien com es feia de dia des d’allà.

Ara ja no.

La música s’havia anat difuminant els primers anys d’aquest segle XXI i s’ha apagat definitivament els últims mesos, cortesia de la pandèmia.

El reportatge ens explicava que, allà on havien brillat aquests escenaris, ara hi haurà espais culturals i fins i tot esportius.

On hi havia macrodiscoteques, floriran pistes de pàdel i gimnasos. (...)

La notícia em va traslladar als últims anys del segle XX, quan la marató de Barcelona arrencava a Mataró i, seguint el traçat de l’N-II, baixava cap a Barcelona per desembocar a les Torres Venecianes de la plaça Espanya.

Aquella cursa tenia el seu no-sequè.

Era negra nit quan l’organització ens recollia a l’estació de Sants: milers d’atletes vam pujar al tren i, alguns d’endormiscats, d’altres hiperventilant, vam anar fins a Mataró, el punt de sortida.

Hi havia silenci al comboi, que sotragava cap al nord. Anàvem com sardines, amb el xandall, la gorra, la motxilla a l’esquena i l’olor d’ungüent. Començava a clarejar quan el tren es

De sobte es van obrir les portes d’una d’aquelles discoteques i una marabunta de zombis van sortir a fora

va aturar. Érem als afores de Mataró, llavors un espai poligoner, de fàbriques reconvertides en macrodiscoteques. Des del comboi sentíem cops sords. El bum-bum dels bafles. Gent de festa.

De sobte es van obrir les portes d’una d’aquelles discoteques i una marabunta de zombis va emergir a fora. Aquells paios eren realment joves. Els vam poder observar des de les finestres del tren. Alguns d’ells anaven fent ziga-zagues, fumant, amb la mirada perduda i l’ampolla a la mà. S’abraçaven i es feien petons, i no n’hi havia cap que portés mascareta, ni s’esperava que en portessin. Eren al segle XX!

Algun d’ells va aixecar la mirada i va advertir la presència d’aquell comboi ple de paios de mitjana edat, fins i tot gent gran, vestits amb malles, begudes energètiques i cara d’ensurt.

Els dos mons ens vam contemplar durant uns segons.

Al vagó algú va dir:

–No sé qui és més estrany, si ells per a nosaltres o nosaltres per a ells.