Reformant tributs

La meva participació en la comissió espanyola per a la reforma tributària recentment creada m’està donant l’oportunitat de llegir moltíssim sobre comparació internacional, estudiar dades, comentar les anàlisis amb col·legues i rebre propostes (per cert, la comissió té obert a l’Institut d’Estudis Fiscals un portal per aportar idees de totes les parts interessades) sobre “el que hauríem de fer”.

Jo que porto ja moltes comissions de reforma a la meva esquena m’atreveixo a demanar a tots els que m’aconsellen en un o altre sentit un exercici de responsabilitat. Els que advoquen per una baixada d’impostos en un sector o un altre, que em diguin en quins altres impostos estan disposats a donar suport a una pujada per aconseguir la neutralitat pressupostària.

Als que aporten com a solució que els impostos han de baixar per compte dels recursos que alliberarà una disminució de la despesa pública, els responc que d’acord, que quan es consolidi aquesta baixada efectiva de despesa corrent reobriré amb molt de gust l’esmentada carpeta de la reducció fiscal; el mateix per quan algú manté que no fa falta abaixar la despesa, o fins i tot que es pot augmentar, a canvi que “els rics paguin més” o que s’acabi amb l’elusió i frau fiscal: d’acord novament, tan aviat com augmentem la recaptació per aquelles vies i tinguem a disposició els nous recursos, ja tindré en compte la llista de pretensions d’augment de despesa. No una cosa sense l’altra.

Altrament, o bé s’està incorrent en una irresponsabilitat (atesa la situació de les finances públiques, dèficit i deute espanyols) o bé suposa un insult a la intel·ligència. I és que, per al que ens és propi, mai no decidim gastar sense ingressos contrastats, i davant una reducció d’ingressos no tenim més remei que deixar de gastar.

Des del mantra que la pressió fiscal és baixa alguns deriven una espècie de patent de cors per augmentar els tipus... dels que paguem, i s’obliden que són les bases imposables tributades i no el PIB o la renda del país el que hauria de marcar el denominador de la recaptació per concloure aquesta recomanació. A igual esforç fiscal col·lectiu, dels que ens sacrifiquem a finançar les coses comunes i acceptem per viure en col·lectivitat la bondat de la distribució, només ens queda de moment adaptar la tributació a la nova economia i redireccionar la seva composició, a la recerca de més eficiència i més equitat: una tasca difícil però no apta per a demagògies de distracció.

Per últim, és evident que perseguir el frau fiscal i erradicar l’elusió no és mai una alternativa sinó una obligació que legitima el compliment fiscal en una societat democràtica.

Els que advoquen per una baixada d’impostos en un sector que em diguin en quins altres els apujarien