La Vanguardia (Català-1ª edició)
Podem, fill polític de Sol
Els que canviarien la política espanyola eren allà, però no n’eren els protagonistes
El 15-M, caldo primordial de Podem, com gairebé tot l’important, va tenir molt de contingent: la concentració del diumenge 15 de maig del 2011, sent important, podria haver-se arxivat com un èxit fugaç. L’error del Govern central, ordenant desallotjar el dilluns 16 a la nit la mitja dotzena de persones que havia decidit continuar acampats, va provocar que el dimarts 17, mitjançant convocatòries a les xarxes, una multitud prengués la plaça. Els dies successius, cada vegada eren més. Després van venir les assemblees, les xerrades, els tallers..., una escola de politització.
Un grup de joves politòlegs de la Universitat Complutense era allà prenent notes. El fenomen va ser llegit en primer terme pels mitjans com la conseqüència generacional de la crisi econòmica del 2008. Però en realitat era el primer aflorament d’un malcontent que es gestava a l’àgora digital des de temps enrere. L’aprovació aquell hivern de la llei Sinde (amb el voltant d’un 80% dels suports de la Cambra) revelava una fallida entre les generacions analògiques al poder i les digitals que provaven d’obrir-se camí en un món on havia col·lapsat l’ascensor social.
El professor Juan Carlos Monedero es va passar dies freqüentant les assemblees de les places de Sol, Jacinto Benavente o El Carmen –on els cercles debatien amb novíssima il·lusió i sofisticació els mals del neoliberalisme–, mentre un dels que van ser els seus alumnes, Pablo Iglesias, que tot just uns mesos enrere havia començat amb les emissions de La Tuerka, es convertia en l’addenda audiovisual al que passava al cor de la capital. La Tuerka era el ressò noctàmbul dels esdeveniments de Sol. El jove Íñigo Errejón, que ja treballava a l’Amèrica Llatina amb la consultoria GIS XXI, assessorant els governs de Veneçuela o l’Equador, estava de tornada a Madrid per defensar la seva tesi doctoral i va tenir temps de penjar-se de les bastides –les façanes de Sol estaven en obres– per enlluir pancartes. Joventut sense Futur, en què militava Rita Maestre, era un dels col·lectius més actius.
Ningú no era una personalitat important en aquell moment i ningú no sospitava de la seva transcendència futura. Les referències eren més aviat un jove economista i blogaire anomenat Alberto Garzón, l’advocat de propietat intel·lectual
David Bravo o els quatre autors de la versió espanyola del llibre Indigneu-vos, de Stéphane Hessel: Óscar Rivas, Pablo Gallego, Fabio Gándara i Klaudia Álvarez, considerats les veus emblemàtiques d’un moviment tan rellevant que suposa el ritu de pas entre la plaça Tahrir del Caire, capital de la primavera àrab, i Occupy Wall Street.
Quan els Iglesias, Monedero, Errejón i altres, tres anys després, van cristal·litzar aquell vigor en Podem, la seva proposta no era tan innovadora en el vessant programàtic com en la determinació metodològica, la consigna era el pragmatisme: no n’hi ha prou de proposar-ho, cal aconseguir-ho. Mig any després del 15-M, el bipartidisme obtenia la representació històrica més gran, gairebé un 75% del vot. Alguns van pensar que aquell fragor juvenil s’havia esgotat. Però, com amb el maig del 68 francès, el 15-M va alterar el sentit comú d’època. Avui, els assumptes dels cercles, llavors anatemes per a l’ortodòxia neoliberal –renda bàsica, accés a l’habitatge, refundació del mercat laboral, feminisme, canvi climàtic, reforç de l’Estat del benestar...– ocupen el centre de l’agenda política d’Occident.
El 2011 el bipartidisme va aconseguir un 75% del vot; avui l’agenda del 15-M ocupa el centre del debat polític