Han passat deu anys des del 15-M

Ha transcorregut un decenni d’ençà que el 15 de maig del 2011 una convocatòria de manifestació llançada a internet pel moviment Democràcia Real va derivar en una acampada a la Puerta del Sol de Madrid que es prolongaria setmanes i obriria les portes de la societat espanyola a l’anomenada nova política. Aquella acampada va tenir el seu correlat a la plaça Catalunya de Barcelona, i a cèntrics enclavaments d’altres ciutats. Va ser l’expressió d’un malestar, en particular juvenil, latent i creixent des de la crisi del 2008, que va agostar tantes expectatives de futur. Nous conceptes com el mileurisme van guanyar terreny, com a expressió dels límits del progrés econòmic i personal imposats a molts que trucaven a les portes del mercat laboral i eren rebuts amb breus contractes temporals, amb atur sistèmic i, en conseqüència, amb la impossibilitat d’emprendre una carrera digna d’aquest nom. Semblava com si la societat estigués disposada a excloure els més joves, la qual cosa constituïa alhora una injustícia per a ells i un lent suïcidi col·lectiu.

L’èxit del 15-M va sorprendre els mateixos convocants, que el van veure créixer a gran velocitat auxiliats per les puixants xarxes socials i per la immediatesa amb què les convocatòries i els missatges propiciaven accions de notable repercussió. El 15-M va convocar una amalgama de malestars, uns relatius a

Les precarietats que van donar origen a Podem continuen vives; a tothom interessa resoldre-les

la precarietat laboral, d’altres a la causa ecologista, a la feminista, etcètera. Aquesta dispersió va dificultar la cohesió del moviment, perquè la síntesi de tants anhels era de difícil gestió. Però del 15-M va sorgir Podem. Aquesta formació va aconseguir 69 diputats en les eleccions del 2015. Va semblar que la bandera de l’esquerra, aixecada des de la recuperació de la democràcia pel PSOE, passaria a mans de Podem.

Des d’aleshores, tot ha anat molt de pressa. El líder d’aquesta formació, Pablo Iglesias, va aconseguir que el PSOE s’avingués a formar un govern de coalició, i que ell n’ocupés la vicepresidència. Ara, Iglesias ja és fora del Govern i de la política. Però el seu partit continua a l’Executiu. I escissions de Podem com Més Madrid han avançat el PSOE en les eleccions del 4-M a la Comunitat de Madrid.

El que es va anomenar nova política ja no ho és. Forma part del sistema i fins i tot de la casta de la qual tant va abominar. Però tot el debat que ha suscitat, en particular al voltant dels seus líders, ens pot fer perdre de vista la realitat. Una realitat que estava en l’origen de Podem i continua sent-hi. Perquè els líders passen però el malestar que va propiciar la seva eclosió, en aquest cas juvenil, es queda. Això és una cosa que no es pot ni s’ha d’oblidar. La nova política ha seguit evolucionat, però les precarietats que li van donar ales continuen vives. I està en l’interès de tota la societat espanyola resoldre-les.