Un nou contracte sexual

Ales botigues de roba per a noies sona música cantada en veu baixa per homes. Mentre elles trien dessuadores, crop tops i pantalons de campana –el nou uniforme de les centennials–, ells encadenen murmuris. Els seus ritmes fusionen el trap i l’electrònica, produint la tremolor de la veu processada per la màquina. A Brandy Melville, C. Tangana repeteix una vegada i una altra “ella me dejó de querer cuando menos lo esperaba”. De l’emprovador surten noies amb faldilles curtes d’estampat provençal, i al cap de poca estona s’emproven xandalls oversized. Mostren i amaguen el seu cos en aquell il·lusionisme mental que promou l’escola de TikTok, alienes al cantant que perpetua el seu lament. A Brownie, l’artista urbà Jesse Baez pronuncia amb la seva boca de pinyó “quiéreme, que todavía estoy vivo” i “hazme sentir que nunca te irás”. Fa una pena terrible. M’imagino totes les parelles de teens que deuen haver escoltat el tema unint els caps. Les mares es fixen més en les lletres que les filles, que estan dins dels seus auriculars mentre fan cua; totes semblen germanes: anells als deu dits, cabelleres que cauen com cortines, Converse All Star. A una se li escapen els acords que escolta amb els ulls tancats. És Perra, de Rigoberta Bandini: “Esto de nacer mujeres / En el tiempo de despuntes / Es difícil, no sé por dónde empezar / Si yo pudiera ser perra / Por favor, dejadme serlo / Solo pido ir sin correa a pasear”. I al meu cap es forma un medley de ritmes trencats amb les dues lletres: “Yo nací para ser perra”, diu l’una, “Te siento distante” l’altre.

Vivim immersos en l’era de la confessió. Les actrius que entrevisto m’expliquen la seva predilecció per les biografies. I els volums sobre la mort del pare –una mica menys de la mare–, l’experiència d’abusos sexuals, la marca de les drogues, la malaltia mental, l’anorèxia o el sexe convertit en addicció han proliferat fins a convertir la no-ficció en una nova categoria de best-sellers.

Gairebé tots portem una novel·la escrita en la nostra imaginació; ens pensem que tenim una història singular que s’enfila per les parets de les vides petites. En part és veritat, ja que tota experiència és única i singular.

Però els trobadors medievals ja cantaven la tristesa davant la llunyania de l’estimada com ara fa C. Tangana. La paradoxa rau en el fet que avui, quan el romanticisme ha estat combatut per la seva toxicitat, siguin joves tatuats els que rimen les seves lletres en quadrilàters de maó mostrant-se perduts en la intersecció identitària.

Les seves contemporànies també es despullen, però no a l’estil de Jane Austen. Zahara acaba de publicar Puta, un disc que analitza la necessitat d’agradar i del poder destructiu de les imposicions, del que s’espera d’una noia cool. “Ser la noia cool vol dir que ets una dona sexi, brillant i divertida que adora el futbol, el pòquer, els acudits bruts i els rots, que juga als videojocs, beu cervesa barata, li agrada el sexe anal i els trios, devora frankfurts, alhora que s’espavila per mantenir una talla 36 perquè les noies cool, sobretot, estan bones”, diu el monòleg de Perduda (Gone girl), la novel·la de Gillian Flynn, que Manuel Arias Maldonado cita al seu llibre (Fe)Male Gaze. El contrato sexual en el siglo XXI(Anagrama). L’autor anima a revisar les patologies del desig i recomana l’autoconsciència i la ironia per entendre les relacions d’homes i dones basades en la igualtat, moral, jurídica, política. Homes que transiten per un espès teixit sentimental i dones que es replantegen el seu lloc al món. Ells cap endins, elles cap enfora, a la recerca d’un nou contracte sexual que arrenqui de la cooperació i l’emancipació emocional d’aquells (homes i dones) vençuts pel desamor i la fúria de la identitat.

Avui són joves tatuats els que rimen les seves lletres perduts en la intersecció identitària