El concepte de lleialtat

Aquests dies he participat en una conversa que m’ha deixat una sensació de desesperança. Aclareixo que tinc una visió crítica davant l’actitud que adopten algunes persones d’acomodar els seus principis a la conveniència de les circumstàncies i, així, adequar la seva conducta al caprici dels seus interessos. Tanquen els ulls davant del que qualificarien com a inadmissible –sempre que no els esquitxi– per beneficiar-se del que ofereix qui ho practica.

Em ve a la memòria l’exemple d’una infinitat de pel·lícules referides al món de la màfia on les mullers de grans delinqüents fingeixen no saber d’on provenen les fortunes i les gasten amb alegria sense pensar en les tortures, assassinats, segrestos i robatoris sobre els quals se sostenen.

La xerrada a què al·ludeixo té a veure amb gent que fins i tot sabent que, posem per cas, l’amo d’un colmado és un estafador, la farmacèutica del barri una maltractadora o el xef d’un prestigiós restaurant un abusador, continuen anant a aquell colmado, a aquella farmàcia i a aquell restaurant perquè els resulta més pràctic, però, sobretot, perquè no és a ells a qui han estafat, maltractat o abusat.

Diu el diccionari que la lleialtat és el sentiment de respecte i fidelitat als propis principis morals, als compromisos establerts o cap a algú. Si tenim en compte aquesta definició, hauríem de ser capaços de prendre’ns la molèstia de crear un buit allà on sentim que les coses no són com han de ser, allà on veiem la injustícia, ens afecti directament o no, allà on percebem la violència, encara que no sigui contra la nostra persona. Però no. I aquest és el gran avantatge dels qui abusen, maltracten o estafen, que tenen a la seva disposició un regiment de tebis i confusos que, mentre no els perjudiquin específicament a ells, els donarà suport.