In memoriam Sergio Masini

Muchas cuerdas para un violín és una pel·lícula italiana que vaig veure dos cops durant l’adolescència. Que la veiés dos cops no té res d’estrany perquè, als cinemes de barri, a cada sessió en passaven dues. Una d’aparició més o menys recent i una altra que la complementava, i que sovint havies vist anys abans. En el meu cas els cinemes que freqüentava eren, bàsicament, el Galileo, l’Alborada i l’Albéniz.

El director de la pel·lícula és Pietro Germi. Les dues actrius principals, Renée Longarini i Stefania Sandrelli, que Germi havia convertit en una de les protagonistes de Divorci a la italiana. La Sandrelli va ser ídol per a molts cinèfils d’aquells anys, i, més tard, far recurrent per a Bertolucci i Bigas Luna. A Muchas cuerdas..., Ugo Tognazzi interpreta el paper de Sergio Masini, un professor de violí amb dues famílies. Amb la dona oficial té tres fills. Amb l’amant en té dos. De cop es troba que tindrà un sisè fill, però no amb cap d’aquestes dues senyores, sinó amb una tercera. Els seus esforços per complir amb els deures de pare i de marit –i feiners, esclar– fan que l’home visqui en un estrès constant. En aquella meva adolescència em fascinava que l’home pogués compaginar tantes relacions i que la història s’aguantés, encara que fos pels pèls. A l’edifici de Sants on un servidor vivia –al carrer Tenor Masini, ves per on– hi residia la querida d’un senyor que la visitava de tant en tant, o sigui que, tot i la meva tendra edat, ja veia que la situació no sorgia del no-res.

Ara, a La Stampa –sempre Itàlia...– una companyia d’assegurances ha indemnitzat tant l’esposa com l’amant d’un senyor de Torí que l’any passat va morir en un accident de cotxe, després de xocar contra una columna de l’autopista. En aquests casos, lo normal és que cobri la dona legal i prou. Per això sorprèn la decisió, que estableix un precedent força interessant. Després de l’accident, a l’hora d’identificar la víctima els policies no van poder localitzar la muller, que estava de viatge. En canvi, a l’amant la van localitzar de seguida, i va ser ella qui va identificar el cadàver. Segons va detallar, el mort passava “tres dies amb mi, quatre amb la família”. Assabentada de la mort del seu marit, la legal va tornar a Torí a tota castanya. Va ser llavors quan totes dues es van veure les cares per primera vegada. L’escena –les mirades, les repassades de dalt a baix...– devia ser memorable. No puc evitar imaginar-la amb Ugo Tognazzi a la llitera.

Gran professor de violí amb dues famílies, cinc fills i un sisè en camí