En defensa de la competència fiscal

El Govern del PSOE i d’Unides Podem, avalats per altres forces parlamentàries, vol harmonitzar la fiscalitat autonòmica. Si bé aquesta proposta sembla restringir-se a les disparitats interregionals en els tributs sobre el patrimoni, les successions i les donacions, és obvi que aquesta mateixa iniciativa uniformitzadora acabaria per estendre’s també a altres figures tributàries, per exemple, a l’IRPF.

El pretext per avançar en aquesta direcció és la suposada competència deslleial d’algunes autonomies, entossudides en una cosa perversa: reduir la càrrega impositiva suportada per les persones i per les empreses instal·lades als seus respectius territoris.

Això suposa assumir que abaixar els impostos és dolent i, per tant, que la fiscalitat vigent és òptima o s’ha d’augmentar.

Quin és el panorama real? La visió de les Espanyes com un Estat amb baixos nivells d’imposició perquè la seva pressió fiscal és inferior a la de la mitjana de la UE és un argument fal·laç. Aquest indicador mesura la ràtio entre la recaptació i el PIB, però no té cap rellevància a efectes d’avaluar l’important: l’impacte de la fiscalitat sobre la distribució de la renda, l’eficiència econòmica i el benestar social. Per valorar aquests elements el mètode correcte és recórrer a la Pressió Fiscal Normativa (PFN), que mostra la càrrega que el sistema tributari imposa a l’economia al marge dels ingressos recaptats, o a l’Esforç Fiscal, que estableix la relació entre la pressió fiscal i la renda per càpita d’un territori.

Si es fa servir el concepte de PFN i es compara la posició de les Espanyes amb la d’altres estats i regions de l’OCDE, el resultat és poc encoratjador. En termes estatals, la PFN és un 10 per 100 superior a l’existent a la mitjana d’aquesta organització i Catalunya és el lloc on aquesta és més alta, seguida per Itàlia i Xile. Només tres autonomies obtenen resultats millors a la mitjana: Madrid, el País Basc i les Canàries. La resta de les comunitats autònomes tenen nivells de PFN superiors als de l’OCDE-UE (La competitividad fiscal de las comunidades autónomas, Instituto de Estudios Económicos, 2021).

A diferència del sostingut pels centralistes de tots els partits, el declivi de la competitivitat fiscal de les Espanyes i de la major part de les seves comunitats autònomes no és conseqüència de la descentralització, sinó del model vigent de finançament de les autonomies. Aquestes no es veuen obligades a compassar les seves decisions de despesa amb els ingressos necessaris per finançar-les. Això condueix a una expansió excessiva dels desemborsaments realitzats pels governs autonòmics en no veure’s impel·lits a suportar el cost polític d’incrementar els impostos que recauen sobre els contribuents de la seva àrea geogràfica. Si bé les autonomies tenen potestat per crear els seus propis impostos, en tenen alguns de cedits i participen en d’altres, estan forçades a aportar el 75 per 100 dels seus recursos tributaris potencials a una cistella comuna, el Fons de Garantia, que els redistribueix en funció de les necessitats teòriques de cada territori. La combinació de factors descrita elimina els incentius per dur a terme una política pressupostària responsable.

En aquest context, l’harmonització fiscal propugnada per la coalició governamental PSOE-UP suposa tres coses: una, consolidar primer i elevar després uns nivells de fiscalitat molt alts en termes comparats i, per tant, lesius per a la competitivitat, el creixement i la creació d’ocupació tant a escala estatal com autonòmica; dos, és una mesura centralitzadora perquè priva les autonomies d’un element bàsic per a l’exercici real del seu autogovern, el poder tributari, i tres, consagra un sistema en què els incentius dels executius autonòmics per desplegar una gestió responsable de les finances públiques són inexistents.

La competència fiscal proporciona beneficis evidents. Exposant les autonomies als efectes negatius d’instaurar uns impostos molt alts (pèrdues de capital i caiguda de la productivitat del treball), la competència fiscal actua com un fre a la voracitat recaptatòria dels seus governs, proporciona un poderós estímul per gastar els diners extrets als contribuents amb més eficiència i permet oferir el paquet de despeses i ingressos que s’ajusti més a les preferències dels individus. Si el procés competitiu en el sector privat es tradueix en l’oferta dels millors béns i serveis als preus més baixos possibles, aquesta mateixa dinàmica operaria en un escenari de competència fiscal.

La tesi segons la qual la competència fiscal entre les autonomies pot portar a una reducció dels tipus impositius tal que faci impossible obtenir una recaptació suficient per finançar els béns i serveis públics demandats per la societat és una fal·làcia. En cap dels estats on impera el federalisme fiscal competitiu no s’ha produït aquesta situació. L’evidència empírica mostra que, en aquest marc institucional, els gravàmens tributaris no tendeixen a convergir, les diferències interregionals minven i el procés d’acostament entre el PIB per càpita de les àrees territorials més endarrerides i el de les més avançades s’accelera.

A la pràctica, la proposta harmonitzadora del Gabinet integrat per socialistes i podemites no se sustenta en criteris de justícia, de solidaritat territorial, de l’hipotètic dúmping fiscal practicat per algunes comunitats, sinó en una cosa molt diferent: la competència tributària existent a les Espanyes, malgrat tenir una dimensió reduïda, constitueix una restricció al seu desig de dur a terme una massiva pujada d’impostos. Aquesta és la realitat i per això resulta imprescindible eliminar la possibilitat dels individus, de les companyies i del capital de “votar amb els peus”. I ningú no s’ha d’enganyar. Es tracta d’una Loapa financera que redueix de manera significativa la capacitat de les autonomies per autogovernar-se.

Catalunya no pateix les seqüeles d’una competència tributària deslleial, sinó dels successius governs, d’esquerres i de dretes, que van optar per sagnar els seus ciutadans i les seves empreses a través d’una fiscalitat abusiva i, en alguns supòsits, confiscatòria. Per això, la bandera de Catalunya no ha de ser l’harmonització fiscal, sinó la introducció d’un model de federalisme competitiu que li permeti desplegar el seu esperit emprenedor i la seva energia creadora. L’harmonització només beneficia els qui volen tancar les forces productives de la societat catalana en una presó fiscal.

L’harmonització fiscal és una mesura centralitzadora que priva les autonomies del poder tributari

Catalunya ha d’introduir un model de federalisme competitiu per desplegar el seu esperit emprenedor

JOMA