Una mare denunciant una filla i un fill denunciant una mare són trames aparentment contradictòries

Kiko Rivera va escollir un mal moment per trencar relacions amb la seva mare. El que semblava que seria el culebrot de l’any es va convertir en un cuc quan, tot just unes setmanes després que es desencadenés l’escàndol Cantora, Rocío Carrasco va emergir d’entre les ombres per les quals havia transitat els últims anys per convertir-se en la protagonista de l’espectacle més gran, basat en fets reals, emès per televisió. Des que la filla de Rocío Jurado va començar a explicar la seva veritat, el fill d’Isabel Pantoja va desaparèixer del mapa.

Una mare denunciant una filla i un fill denunciant una mare semblen trames contradictòries. Rocío Carrasco es dol d’haver estat tractada durant anys de mala mare i alhora, i als mateixos espais, s’enfanga la imatge d’Isabel Pantoja, acusada d’haver estafat el seu propi fill. Poca reparació tenen aquests dos conflictes, sobretot perquè, com que han traspassat l’àmbit de la privacitat, si pública és la denúncia també ha de ser pública la solució.

El veritable drama del documental Rocío, explicar la verdad para seguir viva és que només se’n pot ser partidari. La maquinària posada en marxa al servei d’una causa tan justa com la denúncia del maltractament és tan devastadora que, pel camí, ha estigmatitzat els que, sense dubtar que la protagonista va viure tot un calvari, consideren que alguna cosa ha fallat en la seva resposta a tanta tragèdia familiar. I, sobretot, opinen que el camí cap al perdó no es pot omplir de més greuges. Tal com s’emeten els episodis, cada vegada queda més clar que la intenció de Rocío Carrasco a l’hora d’acceptar un exercici de nuesa emocional com aquest no era recuperar els seus fills, sinó superar la seva pèrdua, aconseguir viure en pau i, sobretot i per damunt de tot, netejar la seva imatge pública.

Les confessions de la filla de Rocío Jurado poden convertirse en un gènere televisiu tenint en compte l’èxit d’audiència i els baixos costos de producció. Isabel Pantoja pot ser la següent protagonista; finalment ella també va entrar en el joc d’acceptar un contracte a la mateixa cadena on durant mesos l’han deixat com un drap brut. No només per les acusacions del seu fill, sinó per totes les vegades que s’han contractat familiars i personal de servei per donar compte, en diversos programes de televisió, de les misèries de Cantora sense que ningú hagi aportat més proves que el seu propi testimoni.

Haver seguit la veta a Antonio David Flores, rient-li les gràcies durant anys sense posar en dubte cap de les seves afirmacions, no és gaire diferent del que es continua fent ara mateix. Personatges que, per la raó que sigui, aconsegueixen colar-se en diferents espais per fer les seves vendette personals o, simplement, mentir a canvi de suculents titulars. Que els mateixos que han utilitzat i continuen utilitzant aquestes pràctiques, es presentin ara com a salvadors de la veritat suprema sembla una broma.