La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Ensenyo la discapacitat amb humor”
Al món hi ha mil milions de persones amb alguna mena de discapacitat registrada, això és un 15% de la població. Si comptem els seus familiars, un mínim de tres per persona, ens donarà que més d’un terç de la població mundial viu la discapacitat d’una manera propera. I, tot i això, les persones amb diversitat funcional encara viuen als marges de la societat, en situació de clara discriminació en l’àmbit social, lúdic, cultural, econòmic i polític. Segons l’OMS, aquest col·lectiu forma un dels grups més marginats, amb més mals resultats sanitaris i acadèmics, menys participació en l’economia i taxes més altes de pobresa.
Marc Buxaderas (Terrassa, 1999) s’ha proposat de visibilitzar aquesta injustícia. No li importa com. Sí des de l’humor, amb els seus monòlegs berlanguians Posa un discapacitat a la teva vida, el teatre denúncia, la mobilització política o el periodisme, amb articles des de la seva perspectiva de discapacitat o amb el seu propi cos en cadira de rodes plantat en una redacció o en un plató de televisió. Expressa que vol transmetre, sense acritud però amb determinació, la injustícia que significa ser apartat de l’espai comú pel fet de tenir una deficiència física, psíquica o un problema de mobilitat, com ell, nascut amb paràlisi cerebral tetraplègica espàstica. “Com li pots dir tot això sense moure un múscul a una dona jove embarassada, amb el seu primer fill de mesos en braços?”, es dol de la sentència del metge sobre la seva salut.
Però es riu molt de si mateix i d’aquells dies de naixement, explicant que va pesar el mateix que pesa un iPhone 10 o que els seus cuidadors tenien por que, a l’hora de banyar-lo, se’ls escorregués pel desguàs i preferissin rentar-lo en una enciamera d’Ikea que en una banyera.
Fa servir l’humor per desvestir el dramatisme i obrir una porta a una nova realitat. “Si tu vas amb el teu rotllo del que vol dir ser en una cadira de rodes, la gent se’n cansa i desconnecta”, considera. “Però si hi poses humor, et rius de tu mateix –i jo tinc llicència per això–, entenen més la teva situació”. I entre riure i riure els atreu al seu món. “També els serveix, perquè no sempre tenen a un discapacitat a prop que els recorda que ells també tenen les seves limitacions”, reflexiona i es riu de la paraula “discapacitat” i del debat semàntic.
“Jo he tingut la sort de comptar amb uns pares que m’han donat suport sempre, han cregut en les meves capacitats i sense ells jo no seria el que soc”, agraeix. Uns pares que no han estat, segons el seu parer, condescendents ni paternalistes, que no han fomentat la llàstima sinó l’autonomia i l’autoestima. Per això van rebutjar una escola d’educació especial quan el nen era petit i es van mudar per proporcionar-li un entorn real. “Serà un més aquí”, es va comprometre el director del centre.
D’aquesta manera, el nen amb mobilitat reduïda i espasmes musculars incontrolables, assegut en una cadira de rodes, va créixer i es va anar construint una identitat pròpia sense l’experiència subjectiva que sol tenir la persona amb discapacitat, que acaba ocupant el lloc que els altres li indiquen, fora del centre, reprimida o exclosa. O jugant amb regles que de tan iguals per a tothom són excloents per a alguns.
Va patir bullying a l’institut. “No revelo res si dic que tots els ‘diferents’ en patim”. Explica que l’etiqueta de la diferència, no importa si és una limitació física, intel·lectual, sensorial o de qualsevol condició,
“Si tu vas amb el teu rotllo del que vol dir ser en una cadira de rodes, la gent se’n cansa i desconnecta”