Emperadriu Aurore

Ella va néixer a París poques setmanes després que Napoleó es proclamés emperador de França. Ara ell és notícia pel bicentenari de la seva mort en el desterrament de Saint Helena i de com és d’incòmoda la commemoració de l’efemèride per als seus compatriotes. Tampoc no va ser plàcida la vida d’ella per als seus contemporanis. Amantine Aurore Lucile Dupin va trencar motllos, tot i que el seu nom continua sonant poc per al gran públic. No pas, en canvi, el pseudònim que va fer servir per obrir-se camí i brillar com va brillar en un món d’homes en què el patriarcat condemnava les dones a casar-se amb un bon partit i a sortir poc de l’àmbit domèstic. No va ser el seu cas. O, més ben dit, ho va ser fins que va decidir viure la seva pròpia vida, sense les limitacions i les castracions socials que l’encotillaven.

Tot i que el seu bicentenari encara trigarà a arribar i molts no arribarem pas a celebrar-lo (el 2076), sempre és una notícia agradable que el seu veritable nom es recuperi sense motius aparents i, així, de passada, recordar (perquè no se’ns oblidi) que les dones, en un passat no gaire llunyà, ho van tenir molt difícil per desenvolupar la seva vàlua professional, i les poques que van gosar reivindicar-se van haver de lluitar per aconseguir-ho (sense oblidar tampoc que encara no s’ha aconseguit la un igualtat). Un altre cas paradigmàtic el vivim aquest any amb la celebració del centenari d’Emilia Pardo Bazán, a qui la RAE va negar entrar a la institució a causa de la seva condició de dona, un greuge que aquesta setmana ha intentat esmenar, cent anys després d’haver mort.

Tornem a Dupin. L’any passat Seix Barral va publicar la seva novel·la Indiana, curiosament una crítica als matrimonis grisos a què eren sotmeses moltes joves amb ànsies de viure intensament no només la seva vida, sinó també la seva sexualitat. I ho va fer guixant de la portada el nom de George Sand i imprimint al costat en vermell carmesí el d’Amantine Aurore Dupin.

Ara l’escriptora torna a l’actualitat gràcies a la ja gairebé alegre cartellera barcelonina després de l’adeu a l’estat d’alarma amb la proposta George Sand (Mi vida es la vuestra) al teatre Gaudí. Funció en format reduïdíssim, íntim, que ajuda encara més a penetrar en la vida de l’Aurore, des de petita, quan la seva mare l’instava a observar totes les coses boniques i les guardés dins seu. “Vaig aprendre a mirar i a escriure abans de saber escriure”, diu al seu monòleg la més que convincent Analía Puentes. El text, escrit per Camilo Zaffora en col·laboració amb l’actriu uruguaiana, és ple de frases que ressonen, basades en l’autobiografia de Dupin Història de la meva vida, a més de cartes, documents històrics i novel·les de l’escriptora. “Qui té el do de poetitzar les coses, pot viure sense aquestes coses”, també declama en les seves reflexions sobre l’art d’escriure i de viure. “No estic feta per sotmetre’m a un home”, confessa mentre al piano sonen partitures de Chopin, un dels seus amants. L’Aurore va ser una revolucionària, com Napoleó, però el seu llegat és molt diferent del del bel·licista sanguinari. Segur que hauria estat millor emperadriu per a França. En femení.

Amantine Aurore Dupin torna a l’actualitat amb l’obra ‘George Sand (mi vida es la vuestra)’