La Vanguardia (Català-1ª edició)
No som tan lluny
Mentre el sinòleg Manel Ollé rep els Jocs Florals de Barcelona per Un grapat de pedres, al Saló de Cent, llegesc el pròleg que va fer per a Matar el marit, de Li Ang, publicat a Males Herbes. És dilluns i el sol esclata a la sala d’actes de la biblioteca Montserrat Abelló. L’acte està organitzat per Cortsenques Dissidents, l’assemblea feminista no mixta de les Corts. Presenten el llibre la seva traductora, Mireia Vargas Urpí, i el professor de literatura xinesa a la UAB i la Universitat de Milà, Antonio Paoliello. Una de les preguntes que els fan és: ¿La violència pot ser una eina necessària per defensarse? En el cas d’aquesta novel·la seria difícil parlar d’autodefensa conscient, atès que la protagonista mata el marit mentre dorm, respon Vargas Urpí. Més aviat ho fa per desesperació, aterrida pels maltractaments i violacions als quals la sotmet. L’obra es publicà a Taiwan el 1983, i visibilitzava un tema fins aleshores tabú. “En aquest sentit, seríem davant d’una autodefensa intel·lectual, perquè Li Ang treu a la llum el patiment ocult, aquell ‘el que passa a casa es queda a casa’”, avalat per una falta de solidaritat entre dones que no qüestionaven el pes de les tradicions i els costums, explica la traductora. Compara la reflexió que provoca el llibre amb el cas d’Ana Orantes, a partir del qual la societat espanyola començà a sensibilitzarse vers la violència masclista.
La novel·la, tot i ser “molt xinesa, també és tristament universal”, diu Paoliello. I encara que les coses han avançat des dels anys vuitanta de Li Ang, o des que el marit d’Orantes l’assassinàs el 1997 després que ella el denunciàs a la tele, la manera de vestir no és l’únic reflex que queda de l’època. Emmarcat en el moviment feminista que hi hagué aleshores, el llibre va ser trencador, controvertit, molt llegit entre les noies joves; es considerà gairebé pornogràfic. Tan carregat de violència, que no resultà fàcil de traduir (la protagonista està casada amb un carnisser, i Vargas Urpí va haver de cercar sinònims d’esbudellar, escorxar o degollar per no repetir-se). No obstant això, apunta Paoliello, el que més cridava l’atenció era que una dona parlàs de la sexualitat d’una manera tan dura i oberta. Paoliello hi afegeix: “Va entendre que si les dones no parlaven d’aquests temes, els homes no ho farien; elles havien de defensar-se amb la paraula”.
De la República de la Xina anam a l’Àfrica, via Altaïr. Allà es presenta El petit imperi: catalans a la colonització espanyola. Acompanyen Rosa Rey, editora d’Angle, i els autors Jordi Sant i Eduard Gargallo, que ve de Lisboa. Es conegueren al Centre d’Estudis Africans fa quinze anys, i llavors ja pensaren que seria una bona idea treballar junts.
Han escrit aquest llibre a distància i a quatre mans, una experiència curiosa i enriquidora, asseguren, i que hauria estat més lenta i difícil sense l’ajuda del Google Drive. La seva última reunió presencial fou un dia plujós de febrer de l’any passat, en ple temporal Gloria ,i sempre recordaran com va ser ultimar-lo en ple confinament. Des del començament tingueren clar que volien adreçar-se al públic en general, per explicar de manera divulgativa el paper i la relació dels catalans en el colonialisme a Guinea.
En una combinació de reportatge periodístic amb historiografia, els autors revisaren la bibliografia, descobriren arxius inèdits o poc explotats, feren entrevistes per indagar en la vida d’aquells empresaris del cafè, el cacau i la fusta, que comptaven amb revista pròpia, feta a Barcelona. Així mateix, la presència missionera de l’orde claretià va tenir un marcat accent català. Gargallo i Sant aprofundeixen en la manera de viure que tenien a Guinea, així
Emmarcat en el moviment feminista d’aleshores, ‘Matar el marit’ va ser trencador, controvertit
com en la influència que Guinea va acabar tenint a Catalunya. No queda tan lluny.
Tan a prop de la vida, de Santi López Petit i publicat per Raig Verd, es va presentar dijous, a la plaça del Sortidor. I gairebé al mateix temps, el llibreter de la Nollegiu, Xavier Vidal, parlava a YouTube amb Selma Ancira, traductora de Loxandra i Vacaciones en el Cáucaso (Acantilado), de l’autora grega Maria Iordanidou. “¿Com vas de Constantinoble a Istanbul, si la primera sona molt millor?”, pregunta Vidal. Ancira respon que a través de l’evolució fonètica. Pens que altres coses també sonen diferent pel temps que ha passat, però continuen tan a prop que se’n sent el ressò.