Vella dinamo

Quants senyals positius has de reunir per començar a creure en tu? I, quan l’has espifiat, quants en necessites per tornar-hi a creure? A partir de quants dubtes et comencen a tremolar les cames, quants errors fins que abaixes els braços?

Ja fa massa temporades que, en moments crucials, el primer equip del Barça manifesta una fragilitat a totes voltes sorprenent. Per mirar d’entendre què dimoni passa, els culers ens veiem abocats a fer uns exercicis d’anàlisi i d’introspecció psicològica per als quals, admetem-ho, no estàvem preparats. A mi em fa pensar en la vella dinamo d’una bicicleta que, per molt que pedalegis, ja només et respon amb pampallugues. La victòria no demanava explicacions. La derrota, esclar, sí que en demana, però tampoc te les sap o te les vol donar… De vegades penso que venim d’una etapa tan extraordinària, esportivament, hem viscut episodis tan excepcionals, en tots els sentits, que potser és lògic que, ara que les coses ja no van tan bé, tampoc vagin bé d’una manera igualment excepcional. L’esfondrament, als primers quinze minuts de la segona part del partit de Lliga contra el Llevant, és tan inexplicable com ho van ser els sotracs europeus de les últimes temporades. La reveladora xifra d’aquelles onze pèrdues de pilota en camp propi, en un sol quart d’hora, només és això, reveladora. Però no explica res. Al costat de breus ràfegues de bon joc i de resultats, el Barça ens sorprèn amb inesperats daltabaixos melancòlics. Referents mundials de la fiabilitat es desconcentren i comencen a cometre errades com si deixessin de ser ells mateixos. La columna central del Barça, els supervivents de l’últim triplet,

Al costat de breus ràfegues de bon joc i de resultats, el Barça ens sorprèn amb inesperats daltabaixos melancòlics

i alguns d’ells, encara de la final de Wembley, els Ter Stegen, Alba, Piqué, Busquets i Messi, segueixen oferint partits en què demostren la seva qualitat excepcional, però sembla que d’un moment a l’altre se’ls apaguin els llums, com si dubtessin d’ells mateixos, de la raó que els ha portat fins aquí, del sentit de tot plegat… Em commou que el futbol, també en l’infortuni, s’esmerci a representar la vida de manera tan fidel. Per bé o per mal, la nostra societat posa al centre de tots els seus afanys, celebra i encimbella els esclats d’una joventut daurada. Però, esclar, també ho fa a costa de condemnar a l’eterna nostàlgia tots aquells que hagin tingut el privilegi de poder-la viure.

La importància de les dinàmiques en l’esport comença a ser un lloc comú, i segurament és indiscutible. Diu que es tracta de crear-ne de positives i mantenir-les tan de temps com sigui possible per tal que emergeixin noves qualitats i així accedeixis a la teva millor versió. El Barça fa massa temps que ni tan sols se les acaba de creure.