Montserrat Agut, de Can Culleretes, el restaurant més antic de Catalunya

Tinc 71 anys. Soc de Barcelona. Soc restauradora (avui jubilada). Soc vídua. Tinc tres fills, la Susana (49), l’Alberto (48) i el Javier (42) i dues netes (20 i 16). Política? Treballar i mantenir els treballadors. Religió? Catòlica. Fa ara 235 anys que en aquest mateix establiment es dona de menjar

Això són... 235 anys!

Reconegut pel llibre Guinness, ja fa tres decennis.

Can Culleretes: per què aquest nom? Es despatxava xocolata desfeta i altres cremes en un taulell a l’entrada, i a mesura que s’acostava un client, el cambrer reclamava culleretes a l’interior del local, cridant així: “Nois, culleretes, culleretes!”.

Quins anys va ser això?

Des dels seus orígens a mitjans del segle XVIII, segons l’estudiós Lluís Permanyer. Nosaltres vam arribar aquí el maig del 1958.

Què recorda dels primers anys? Arribava del col·legi i feia olor dels guisats d’aquell dia, i jo trastejava a la cuina. I els caps de setmana servíem les begudes.

Pitu Roca feia el mateix a la fonda dels seus pares, em va explicar ell aquí.

Avui seria maltractament infantil, ha, ha, tant el seu cas com el meu. Jo vaig ser molt feliç de nena, i ho he estat aquí cada dia.

No va somiar mai fer una altra cosa? Mai! Sempre vaig voler això, i la meva germana Alicia igual que jo. I aquí estem les dues, ara amb fills i nebots treballant-hi.

Quines èpoques han estat les millors per a Can Culleretes?

Totes, però totes abans de l’any 2020: com m’alegro que els meus pares no hagin arribat a veure aquest trist moment!

Hauran tingut aquí vostès comensals molt il·lustres.

Molts, sobretot artistes del Liceu. Però el meu favorit era i continua sent Mario Cabré.

El torero i actor?

I poeta! De nena, jo sopava molt a la seva taula, allà mateix: era molt culte, parlava i explicava coses precioses. Vols postres?

Aconselli’m.

La nostra crema catalana de tota la vida.

Endavant.

I va venir Jordi Pujol el 1963, per celebrar amb un sopar clandestí que havia sortit de la presó. I hi va haver altres sopars secrets d’un grup catalanista, en els seixanta i setanta.

Veig les parets entapissades de fotos. Persones formidables que han dinat aquí: mira aquí una de les últimes amistats, molt poc abans del primer confinament.

El gran actor José Sacristán.

Actuava al Romea, i va venir un dia: “Ningú no m’havia ensenyat això abans!”, va dir. I va venir cada nit. I li va agradar també, igual que m’agrada a mi, el poema aquest de Mario Cabré.

Aquest poema aquí emmarcat?

A tots els menjadors el tinc, i acaba així: “Susi es diu la mestressa, que és la més pura franquesa. / I un guisat fet pel gran Siscu és un dóminus vobiscum”. Susi i Siscu eren els meus pares, que tant van treballar en aquest restaurant i que es van estimar tant.

Víctor-M. Amela