La Vanguardia (Català-1ª edició)
La guerra en què tots hi guanyen
Israel i Hamàs necessiten arribar a un punt en què tots dos puguin cantar victòria abans d’una altra treva
El guió en les guerres de Gaza ha estat sempre el mateix, el 2008, el 2012, el 2014, i ara es repeteix. Les amenaces d’una banda i l’altra i els desitjos que hi ha, d’una vegada per totes, d’acabar i d’assolir una treva, que diuen, que, de moment és impossible. Egipte, com sempre, fa el paper de mediador; després d’una primera gestió fracassada es retira, després hi torna una altra vegada... Els Estats Units i Qatar, aquesta vegada, s’han afegit se seguida a la mediació.
Aquest guió inclou un espectacle en imatges. El 2008-2009 era el llançament de fòsfor blanc en forma de plomalls incandescents, com garlandes nadalenques. Les últimes campanyes, les salves de coets interceptades pel sistema Cúpula de Ferro tornen a donar grans fotografies. La novetat aquest any ha estat la demolició amb bombes d’edificis alts. Els avisos de desallotjament que envia l’exèrcit israelià han evitat veure munts de runa sepultant centenars de morts.
Pel que fa al fòsfor blanc, que va causar ferides espantoses que els metges de Gaza, experts en medicina de guerra, amb prou feines sabien com tractar, no en vam poder veure els efectes perquè llavors la gent no disposava dels mòbils d’ara per filmar-ho, i les portes de Gaza no es van obrir als periodistes fins als últims dies de la batalla. La destrucció ahir de l’edifici que allotjava les seus de l’agència Associated Press i el canal qatarià AlJazira ens fa pensar.
Què necessita cadascú per cantar victòria? A les guerres de Gaza, és curiós, tots guanyen sempre. A Israel li interessa disminuir l’arsenal de les milícies a un cost mínim de vides, tant de militars com de civils israelians, i entrar en un altre “període de calma”, com l’anomenen, sense cedir en el bloqueig imposat a la Franja des del 2007. A Hamàs li importa demostrar que el seu poder militar augmenta i que pot fer forçar decisions a l’enemic, tot això al cost que sigui, en habitatges, infraestructures i vides, que sempre són les de centenars o milers de civils. Aquesta és la fe de
Hamàs en el martiri dels altres.
Més de deu mil persones van marxar de casa entre dijous i divendres, sobretot a Shijaya i Beit Hanoun. Shijaya, al nord-est de la franja, és molt a prop de la tanca de separació amb Israel. Beit Hanoun està enganxat al mur israelià pel nord. Allà hi havia hagut una petita colònia industrial, avui en ruïnes, i per com està situat sol ser el focus principal on es concentren els combatents de Gaza i les llançadores de coets. Beit Hanoun ja ha esd’haver-hi tat bombardejat aquesta setmana. El 2014 va quedar gairebé arrasat i una cosa semblant va passar amb Shijaya, on un hospital va quedar reduït a una esplanada de ciment.
Aquella destrucció va ser, possiblement, la que va portar a dir al llavors cap de l’estat major israelià, el general Benny Gantz, que “hem tornat Gaza a l’edat de pedra”. Avui, com a ministre de Defensa transitori –a més de frustrat candidat a primer ministre–, Gantz podria considerar que és incendiari repetir una cosa així, atesos els greus aldarulls d’aquests dies a les ciutats israelianes de població mixta, els quals representen un motiu imperiós per acabar aviat a Gaza.
Els bombardejos aeris –tant des d’avions com des de drons– i d’artilleria –tant des de terra com des del mar– per part de les patrulleres israelianes solen ser una cosa habitual i quotidiana, mentre que les incursions terrestres solen ser limitades. I de nit; es combat molt de nit. Per part de Gaza, els milicians es desplacen pel subsòl, una xarxa de túnels que ara els portaveus militars israelians solen anomenar “el metro”. Veure’ls és molt difícil, és una cosa que per a un periodista estranger només es veu per casualitat. Cal tenir en compte que els drons de vigilància israelians sobrevolen, amb el seu brunzit constant, el territori dia i nit. Abans aquests artefactes eren els globus aerostàtics captius els que feien aquesta tasca.
Els avisos de bombardeig, per telèfon, per coets de dron, tot i que de vegades es fan i d’altres no –i que fa que hi hagi un neguit enorme–, completen, amb la vigilància aèria, la idea de fins a quin punt la quadrícula de Gaza està controlada.
Una invasió per terra, amb carros de combat i infanteria, és una operació costosa i arriscada per a l’exèrcit israelià. El 2008-2009, durant l’operació Plom Fos, que va durar tres setmanes, es va optar per entrar a fons dividint la franja rectangular de Gaza en tres parts, amb els enginyers en la tasca de desactivar mines i trampes explosives. El risc és que les milícies de Hamàs i de la Gihad Islàmica puguin capturar soldats. Si això passa, la complicació del conflicte és majúscula.
L’escenari va ser diferent en l’operació Marge Protector del 2014. L’entrada per terra a la franja va ser limitada. Es tractava de destruir els sofisticats túnels d’atac oberts per Hamàs per fer incursions en territori israelià, i així mateix d’obrir una nova separació d’un quilòmetre d’ample. Es desconeix quin és exactament l’objectiu israelià actual, a banda del declarat oficialment d’aniquilar com més comandants de Hamàs i de la Gihad millor.
Si tenim en compte que el gener del 2009, quan es va assolir la treva, havien mort a Gaza gairebé mil civils (tres a Israel), i que el 2014 van ser 2.220 el total de morts palestins (71 a Israel, cinc d’ells civils) al cap de 50 dies, posats a ser realistes, la perspectiva menys dolenta seria que la guerra actual no s’estengués gaire més dels set dies que va durar la del 2012, que es va acabar a força de bombardejos i coets, i va costar la vida a un centenar de persones.
És fred plantejar-ho així, però no s’ha d’oblidar que, en un dels territoris més densament poblats del planeta, amb els passos cap a Egipte i, sens dubte, a Israel tancats, la gent de Gaza no pot escapar de les bombes, no pot sortir de la franja, no pot fugir a cap altre lloc que no siguin les escoles de la Unrwa, l’agència de l’ONU per als refugiats palestins. I tot i així, aquestes no serveixen sempre de refugi.
A Israel li interessa disminuir l’arsenal de les milícies a un cost mínim de vides, tant militars com civils
Hamàs vol mostrar que el seu poder creix i que pot fer forçar decisions a l’enemic al cost que sigui