La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una primavera llunyana a Tel-Aviv
El 2005 s’esperava que, després de la retirada israeliana de Gaza, Sharon faria el mateix a Cisjordània. No hi va arribar. Un vessament cerebral le’n va apartar
La primavera del 2005 no queien bombes sobre Tel-Aviv. El temps era agradable, càlid. I l’horitzó que s’obria llavors en l’etern conflicte entre israelians i palestins, després del tràgic fracàs de les converses de pau de Camp David feia cinc anys, semblava projectar una nova llum. El primer ministre israelià del moment i líder del Likud, l’exgeneral Ariel Sharon –heroi militar per als israelians, criminal de guerra per als palestins–, es disposava a dur a terme la retirada unilateral del territori ocupat de la franja de Gaza, un fet que els mesos següents comportaria l’evacuació d’una vintena d’assentaments jueus.
“Després vindrà Cisjordània”, vaticinava aquells dies un amic jueu, periodista veterà i gran coneixedor de la política de l’Orient Mitjà, acompanyat d’unes cerveses en una terrassa de Tel-Aviv. Els orfes de Yitzhak Rabin sentien un optimisme contingut. Sharon, el general que havia combatut al Sinaí en la guerra dels Sis Dies el 1967 i la del Yom Kippur el 1973, ja havia estat capaç, el 1982, de tornar com a ministre de Defensa aquest territori a Egipte, desallotjant manu militari els colons que s’hi van resistir. Ara li tocava a Gaza. I després...
No hi va haver un després. El gener del 2006 un vessament cerebral va deixar Sharon en coma irreversible, fins a la seva mort el 2014. No sabrem mai el que hauria passat si hagués continuat al capdavant del govern israelià; fins on hauria arribat. Però el que sí que sabem és el que ha passat. I té molt poc a veure amb les esperances d’aquella primavera a Tel-Aviv.
El detonant de l’esclat de violència actual entre palestins i israelians té una importància relativa. Amenaça d’expulsió de famílies palestines a Jerusalem Est, marxes antiàrabs d’ultranacionalistes jueus, actuació policial a Al-Aqsa... Sempre són petites espurnes les que prenen la pólvora. I n’hi havia molta.
Que la situació hagi estat aprofitada per a les seves finalitats polítiques, de manera oportunista i criminal, per l’organització palestina Hamàs –amb atacs indiscriminats amb coets sobre la població civil a Israel, tot i saber les represàlies militars que patirien de passada els mateixos palestins de Gaza, el seu feu– no és cap sorpresa. En tot cas, ho és la seva magnitud.
Però el problema de fons és un altre, i s’ha estat covant des de fa molt de temps. Els xocs sectaris que, per primera vegada, estan enfrontant a l’interior mateix d’Israel jueus i àrabs israelians –que constitueixen un 21% de la població– mostren la gravetat del mal. En vista de la fractura que s’està obrint al país, on s’han produït linxaments d’una part i l’altra, seria neci despatxar alegrement la crisi reduint-la a una simple maniobra arterosa de Hamàs.
Els palestins dels territoris ocupats, privats dels drets elementals, habitants d’un país inexistent i sense futur, viuen un present sense esperança. I això sempre acaba explotant. Alguns van voler creure que el problema havia desaparegut per art d’encantament amb l’acostament entre Israel i els països àrabs, estimulat per la seva preocupació comuna per l’Iran. Però la realitat és tossuda.
Fa temps que ningú no busca de debò una solució al conflicte. Des de la fugida palestina del 2000 a Camp David –on Arafat va perdre dramàticament la seva gran oportunitat– no s’ha avançat gens. Per incapacitat, per indiferència, per lassitud. També per interès... N’hi ha que, en lloc de la pau, prefereixen buscar la victòria. D’altres, el “com pitjor, millor”.
Ningú no sap si Ariel Sharon hauria arribat a forçar la retirada israeliana de Cisjordània i aclarit el camí cap a la tan repetida
–i pràcticament abandonada– idea de la creació de dos estats, històrica pedra angular de la solució al conflicte israelianopalestí. El que sí que se sap és que el primer ministre Benjamin Netanyahu –actualment en funcions i pendent d’un judici per corrupció– ha seguit el camí contrari.
Al capdavant del govern israelià des del 2009, el líder conservador no només no tenia intenció de retirar-se de Cisjordània, sinó que ha encoratjat la colonització –sota el seu mandat el nombre de colons ha arribat a 450.000– i preparat l’annexió.
El procés va culminar el 2020 amb la presentació del presumpte pla de pau ordit amb el llavors president Donald Trump, amb què els Estats Units avalaven l’annexió per Israel de la vall del Jordà, l’absorció de tot Jerusalem i l’amputació en múltiples trossos –els corresponents a 120 colònies jueves– del territori palestí de Cisjordània, convertit d’aquesta manera en un impossible formatge de gruyère. Dos estats? De debò? On?
Trump va presentar el seu pla com l’“acord del segle”, un qualificatiu tan pompós i fatu com ell mateix. Però més que un acord, per als palestins era un caixa o faixa: a més de les annexions territorials, se sotmetia el nou Estat a una fèrria tutela per part d’Israel, se li negava la cocapitalitat de Jerusalem i el retorn de refugiats, i fins i tot s’obria la possibilitat de “reassignar” una part de la població àrab israeliana a Cisjordània. A canvi, el milionari novaiorquès esdevingut inquilí temporal de la Casa Blanca creia que n’hi hauria prou amb la promesa de 50.000 milions de dòlars.
Allò de la “reassignació” va constituir un avís seriós. Tractats com ciutadans de segona, els àrabs israelians han vist els últims anys com la dreta governant, aliada amb els partits religiosos, consagrava legalment Israel com un Estat ètnic jueu i els situava a la pràctica com una comunitat aliena. La qual cosa obre la via a la seva eventual expulsió del país (una cosa que voldrien un 48% dels seus conciutadans jueus, segons un sondeig del Pew Research).
“El pla anunciat és una carta d’odi de 180 pàgines dels americans (i per extensió dels israelians) als palestins”, va concloure cruament l’exnegociador i diplomàtic israelià Daniel Levy, segons va recollir The Washintgon Post. Naturalment, els palestins el van rebutjar de totes totes.
La iniciativa de Trump va desembocar al setembre en la normalització de les relacions d’Israel amb dues monarquies del Golf, la Unió dels Emirats Àrabs i Bahrain, a qui després s’afegirien el Marroc i el Sudan. Novament, la grandiloqüència nominal –els Acords d’Abraham, se’n va dir– amagava la seva modèstia. I estaven molt lluny de desactivar el conflicte israelianopalestí, tal com s’ha posat de manifest ara dramàticament .
El 26 d’abril, en una carta oberta, tres antics membres del Comando Central de les Forces de Defensa d’Israel –els exgenerals Nitzan Alon, Avi Mizrah i Gadi Shamni– alertaven que israelians i palestins es trobaven en “via de col·lisió” i demanaven la intervenció dels Estats Units per estabilitzar la situació. Els tres generals apuntaven que, a més dels enfrontaments a Jerusalem Est i l’actuació de Hamàs, entre els detonants d’aquesta crisi també hi havia la situació humanitària a la franja de Gaza, l’annexió de facto de Cisjordània i la violència dels colons israelians contra els palestins. I advocaven per reactivar el pla dels dos estats amb un mínim de generositat.
Les coses, evidentment, no van per aquí, sinó en sentit contrari. Tot el que s’ha fet els últims anys va en la línia de consolidar l’statu quo actual i convertir l’ocupació en permanent i perpetuar la submissió dels palestins. Fa poc l’organització Human Rights Watch va fer que s’esquincessin moltes vestidures qualificant aquesta situació d’apartheid. Però no eren els primers: el 12 de gener l’oenagé jueva B’Tselem va fer servir la mateixa paraula en un informe en què denunciava l’objectiu del Govern d’Israel d’“afermar la supremacia jueva” des del riu Jordà fins al mar Mediterrani.
La primavera del 2005 a Tel-Aviv un diplomàtic israelià defensava en privat davant un cafè l’establiment d’un Estat palestí viable i el reconeixement de plens drets als ciutadans àrabs israelians. “Haurien de poder servir a l’exèrcit, ha estat un error no fer-ho així”, deia. Han passat setze anys d’aquesta conversa. I entremig, un abisme.
Els enfrontaments entre jueus i àrabs israelians mostren que el problema va més enllà de Hamàs
Amb el presumpte ‘pla de pau’ de Trump els Estats Units van avalar la política annexionista de Netanyahu