Paradisos buidats

Ngorongoro (Tanzània). Corresponsal

Sembla una foto fixa de l’Edèn. Sobre un monticle de terra enmig de la plana, dos lleons mascles es desemmandreixen i deixen que la brisa els pentini la cabellera. A l’esquena i a una distància prudencial, un ramat de zebres i nyus pasten amb el nervi inquiet per la presència dels felins i a l’horitzó es retalla la silueta de tres elefants, que avancen entre l’herba alta del Ngorongoro, un antic volcà al nord de Tanzània al cràter del qual, de 20 quilòmetres de diàmetre, s’erigeix una de les reserves de vida salvatge més impressionants de l’Àfrica.

Hi ha un altre motiu que rememora l’Edèn: el silenci. Malgrat la presència dels lleons, no se sent ni un sol clic de càmeres de fotos ni el rugit dels motors dels totterrenys. El guia tanzà Vicent Faresi Maro aporta el context: “Abans de la pandèmia aquí hi hauria cinquanta o seixanta cotxes plens de turistes fent fotos sense parar a dos lleons mascles com aquests”.

La solitud, només interrompuda vint minuts després per l’arribada d’un 4x4 amb turistes de l’est d’Europa, és el símptoma d’un impacte continental. La pandèmia de la covid i la paràlisi del turisme mundial han buidat l’icònic parc del Ngorongoro i altres joies naturals africanes i han provocat un enorme impacte econòmic en el sector del turisme de vida salvatge, que, segons el Consell Mundial de Viatges i Turisme (WTTC en les seves sigles en anglès), en època prepandèmia generava llocs de treball directes per a 3,6 milions d’africans –gairebé 9 milions indirectes– i un negoci de més de 29.000 milions de dòlars anuals.

Des de l’Autoritat de Conservació de la Reserva del Ngorongoro hi sumen una altra xifra demolidora: abans de la covid cada dia entraven al cràter entre 400 i 500 totterrenys; des que Tanzània es va obrir el turisme, a l’octubre, la mitjana és de tot just 15 o 20 vehicles diaris.

Per Faresi, treballador de l’agència catalana Rift Valley, la tranquil·litat per a la fauna i el privilegi de veure en petit comitè un espectacle de la natura tan aclaparador no compensa el patiment de milers de treballadors locals. “El turisme s’ha ensorrat i ens afecta molt. Els guies, conductors i empleats d’hotel depenem dels turistes, i la majoria no tenim feina. Feia quatre mesos que jo mateix no feia ni un safari i la meva economia estava malament. Abans el meu fill i la meva filla menjaven per esmorzar pa i mantega o oli, fins i tot ous al matí; ara no podem”.

La caiguda de visites al Ngorongoro és la de tot el continent. Segons el portal SafariBookings.net, que des del març de l’any passat elabora una enquesta mensual a centenars de turoperadors de safaris africans, l’any passat nou de cada deu empreses del sector han patit una reducció de més d’un 75% de les reserves. El pitjor és que encara no es veu la llum al final del túnel. Jane Bettenay, de l’Ulinda Safari Trials de Botswana, creu que la recuperació no arribarà fins a l’any vinent. “La pandèmia encara està en la ment dels viatgers i encara no se senten segurs per viatjar. Potser el 2022 serà millor... si podem sobreviure fins aleshores”.

Ni tan sols l’avanç de la vacunació als països occidentals –al con