EL EPO TATGE

tinent amb prou feines s’han administrat un 1% de les dosis mundials– encara no ha canviat la tendència. “Les últimes dues setmanes –explica el sud-africà Walter Kohrs– hem vist un increment de la demanda d’informació, però no s’ha traduït realment en més reserves. Molta gent sondeja perquè té ganes de venir, però no estan preparats per reservar un viatge. És complicat”.

Per bé que la paràlisi de viatgers ha afectat a escala mundial, la caiguda de les visites de vida salvatge a l’Àfrica ha estat una hecatombe en un sector que genera un de cada tres euros del turisme al continent africà.

Des de dalt del cràter, amb una vista privilegiada a la reserva, una filera de cadires buides a la terrassa del Wildlife Ngorongoro Lodge il·lustra el desànim general. Altres anys les 80 habitacions de l’hotel, amb capacitat per a gairebé 200 persones, estarien ocupades des de fa mesos. El seu director, el tanzà Ajay Bahl, es desespera per la deriva d’un negoci que abans de la covid anava vent en popa: “Abans aquest hotel era un èxit absolut; avui només tenim deu clients, i demà cap, la setmana que ve no ho sabem”. Des de fa mesos Bahl mira d’estalviar costos a la desesperada: a més de rebaixar les dades d’internet per als clients (ara el wifi només està disponible al menjador), retallar la varietat del

La vida salvatge genera un de cada tres euros del turisme africà: són 3,6 milions de llocs de treball

menú o la pressió de l’aigua de les dutxes, ha rebaixat a la meitat la seva plantilla de 70 treballadors. Per mitigar l’impacte en les famílies ha optat per una decisió salomònica i els empleats treballen en torns de dues setmanes.

Bahl insisteix que Tanzània és un dels països més segurs de l’Àfrica per visitar i destaca les baixes xifres d’infectats del país. En realitat és una veritat a mitges: per bé que oficialment el país només ha registrat 509 positius i 21 morts, el Govern tanzà és negacionista i va deixar de comptabilitzar les xifres de positius el maig de l’any passat. El seu president, John Magufuli, mort al març per problemes de cor, segons el Govern, i a causa de la covid, a parer de l’oposició, es va negar a acceptar l’amenaça de la pandèmia, va rebutjar les vacunes i va adoptar unes mesures peculiars per defensar la població: els va exhortar a resar i prendre un beuratge tradicional a base de gingebre, cebes i llimona. Per Bahl, més enllà de la tempesta polèmica sobre les mesures governamentals, la realitat al terreny és un recés de pau. “La situació és de calma i els visitants estan en espais oberts, poden estar uns dies sense mascareta i visitar un dels països més bonics del món”.

Un informe de la Unió Internacional per a la Conservació de la

Natura adverteix del risc per a la natura que els turistes no tornin aviat a les reserves. Segons l’estudi, més de la meitat de les àrees protegides a l’Àfrica han hagut d’aturar o reduir les patrulles contra la caça furtiva per falta de fons i el descens d’ingressos lligats a la indústria, a més de l’impacte econòmic general de la pandèmia, ha

Més de la meitat de les àrees protegides han aturat les patrulles contra la caça furtiva per manca de fons

empès veïns de les reserves a caçar petits animals per tenir accés a carn per alimentar-se. Segons Rachel Golden, una de les coautores de l’informe, la situació és límit. “No podem permetre que la crisi actual posi en perill nostre entorn natural”.

A l’extrem oest del continent, a

Gàmbia, el guia i responsable de l’agència Terres Llunyanes al país, Malang Sambou, creu precisament que els parcs naturals africans poden ser la solució i els qualifica de “porta de reconnexió” del sector. Al juliol té confirmats dos grups de visitants catalans per visitar el parc nacional River Gambia, els primers des de l’inici de la pandèmia, i no el sorprèn aquesta elecció per la natura. “Hem estat tancats molt de temps i els parcs naturals són llocs amplis i amables, on no hi ha gaire concentració de persones en un mateix lloc. Una reserva és el lloc ideal per perdre la por de viatjar”. Pel guia gambià i president de l’associació de desenvolupament Mbolo, ferho ara, abans que es reactivi el turisme global, és, a més, una oportunitat única. “Fa molt de temps que els animals no havien viscut un període tan llarg sense la presència de persones. Ara una visita permet veure per primera vegada com ha viscut la fauna salvatge aquesta situació tan estranya d’absència d’humans”.

L’electorat també escriu amb ratlles tortes. La màxima teresiana es podria aplicar a les perspectives que oferiria una repetició electoral a Catalunya, d’acord amb el sondeig de GAD3 per a La Vanguardia, dut a terme entre l’11 i el 12 de maig. La paràlisi independentista en la formació de Govern es traduiria en una ampliació de l’avantatge del PSC, que sumaria més de dos punts en estimació de vot (fins a situar-se per sobre d’un 25%) i tres escons més (fins a un total de 36).

Tot i això, els rèdits d’una repetició electoral provocada per la incapacitat d’ERC i Junts d’arribar a un acord no serien necessàriament negatius per a l’independentisme. És cert que el vot d’aquest signe registraria un cert retrocés i se situaria en un 50% (gairebé un punt i mig menys que el 14-F), però l’enfonsament de Ciutadans, que deixaria aquest partit sense representació, permetria a les forces independentistes esgarrapar un parell d’escons més i sumar-ne 76 (vuit per sobre de la majoria absoluta de la Cambra catalana).

Així mateix, el lleuger ascens del sufragi d’Esquerra i Junts a compte de l’espai que ocupava el PDECat –que s’enfonsaria per sota d’un 1% dels vots– permetria a les dues principals formacions del secessionisme reunir per si soles la majoria absoluta al Parlament. És a dir, Esquerra, amb 35 escons (dos més que en l’actualitat), i Junts, amb 33 (un més), no necessitarien la CUP, que patiria una lleu caiguda i perdria un escó (de manera que n’aconseguiria un total de vuit).

Els canvis no serien menys substantius en l’àmbit dels partits de dimensió estatal. A part del ja assenyalat ascens del PSC, l’altra dada clau seria el naufragi de Ciutadans, que, igual que a la Comunitat de Madrid, es quedaria sense representació, tot i que en el cas català amb pitjor registre de vot. Si al feu d’Ayuso Cs va obtenir un 3,6% –que a Catalunya li permetria salvar la meitat dels sis escons que va obtenir el 14-F–, a l’escenari català aconseguiria un magre 2,3%.

Les pèrdues de Cs anirien majoritàriament al PP, que gairebé duplicaria el vot que va obtenir al febrer (passant d’un 3,9% a un 7%) i milloraria sensiblement el còmput d’escons: de 3 a 8. Aquest avenç popular, juntament amb el retrocés de Vox (de gairebé un punt i mig i tres escons) portaria el PP a empatar amb els ultradretans en nombre de diputats però a superar-los en percentatge de vot.

La matriu de transferències de sufragi que reflecteix el sondeig indica que l’ascens del PSC es nodriria de la seva elevada fidelitat de vot (gairebé d’un 80%), d’una petita porció d’exvotants de Ciutadans i de lleugeríssims transvasaments des de gairebé totes les formacions, a més del modest increment de la participació, que podria créixer en gairebé tres punts, fins a situar-se en un 56%.

El context de discòrdia a l’independentisme sobre el full de ruta i el repartiment del poder apareix en el rerefons del suport electoral als partits d’aquest àmbit, per bé que d’una manera esmorteïda. De fet, la responsabilitat en la paràlisi negociadora s’atribueix a Junts i ERC per igual per més d’un 63% dels consultats i per la meitat dels votants secessionistes, amb independència del signe del seu vot. Certament, Junts apareix com a una mica més responsable de la

MAJORIA ABSOLUTA ERC i Junts sumarien la meitat més un dels diputats del Parlament sense necessitar la CUP

ASCENS SOCIALISTA Illa aconseguiria 36 escons i el 25% dels vots; Aragonès, 35 i el 22%, i Borràs, 33 i prop del 21%

ENFONSAMENT DE CIUTADANS El partit d’Arrimadas desapareixeria i cediria el gruix del seu vot al PP, que atraparia Vox

paràlisi, però només per a un 21% dels consultats, mentre que Esquerra únicament ho seria per a gairebé un 10% dels ciutadans.

Els electors d’ERC (41%), el PSC (34%) i la CUP (33%) són els que en un grau més important culpen el partit de Carles Puigdemont de la falta d’avenços en les negociacions. La responsabilitat d’Esquerra, en canvi, només és clara per a un 42% dels votants de Junts i per a un de cada deu seguidors de la CUP. I aquesta confusió de responsabilitats també es trasllada al terreny de les possibles sortides a la paràlisi política actual.

En aquest sentit, el desconcert porta gairebé un 30% dels catalans a plantejar-se que l’única solució davant l’impasse actual seria el retorn a les urnes. Tot i això, aquesta opció troba el suport més baix en l’electorat independentista (per sota d’un 20%), mentre que els suports més grans es registren entre els votants de les formacions de centre i dreta d’àmbit estatal (per sobre d’un 50% dels consultats).

De fet, l’opció amb més suport (si bé tot just una dècima més que l’anterior) és forçar un acord entre ERC i Junts, amb suport de la CUP. Aquesta opció no entusiasma els votants constitucionalistes, mentre que és la preferida de l’electorat independentista, per bé que amb graus diferents d’entusiasme. Un 70% dels electors de Junts i la CUP aposten per aquesta sortida, mentre que només un 49% dels d’Esquerra confien en aquesta solució.

L’escepticisme sobre un acord estable entre les forces independentistes sembla que té més impacte entre l’electorat dels partits d’àmbit estatal. Tot just un de cada

7,5 3,6 4,0 7,3 1,9 3,7 2,0