El telèfon de Salvador Illa

Si el partit que el 1977 va guanyar les eleccions a Catalunya no hagués fet bandera del retorn de Josep Tarradellas, és probable que la Generalitat no s’hagués reinstaurat d’immediat. Ho va fer possible la predisposició constructiva de Joan Reventós i mai se li ha agraït prou. El patriarca del socialisme catalanista de postguerra, més que reivindicar la seva victòria o prioritzar la consolidació del seu lideratge, va demostrar sentit d’Estat. Així la institució històrica de l’autogovern va esdevenir referencial al país perquè els ciutadans li atorgaren un autèntic reconeixement nacional. Ara, al cap de més de quaranta anys, el PSC podria replicar aquell gest fundacional. El tarradellista Salvador Illa pot omplir de contingut el significant de la seva victòria. El guanyador de les eleccions del 14 de febrer, que té el sentit d’Estat com a principal capital personal, espera la trucada que permetria començar a empoderar la Generalitat de nou.

Des de la sentència sobre l’Estatut, que va constitucionalitzar a la baixa la interpretació de l’Estat territorial del 78, l’autogovern està atrapat en una dinàmica de desempoderament. L’aposta per revertir-la, d’entrada, era material. En teoria va ser la via escollida per Artur Mas, però ell mateix va descarrilar-la. Si el juliol del 2012 es va aconseguir consensuar una proposta sobre el pacte fiscal al Parlament, que va tensionar el PSC al màxim, Mas la va llençar a la paperera de la història després de la publicitada negativa d’una tarda. El no de Rajoy va ser la coartada per a un avançament electoral que sobretot responia al miratge demoscòpic. Des d’aquell moment s’ha deixat de treballar per reformar el sistema de finançament mentre que la principal acció impulsada des de la plaça Sant Jaume ha estat convocar-nos una vegada i una altra a les urnes. En menys de nou anys, quatre eleccions més el 9-N i l’1-O.

Ha estat així com les institucions han malbaratat la seva autoritat i la ciutadania s’ha polaritzat afectivament, impossibilitant acords transversals ja que una part creixent dels catalans es va desconnectant més i més de l’autogovern. L’embat democràtic, avui, sobretot és l’embull de la Generalitat. O se segueix retrocedint per aquesta via o, per fi, se n’explora una altra. Algú ha de fer el pas. Ara hi ha l’oportunitat pel gir pragmàtic.

Si Salvador Illa optés per investir Pere Aragonès, anteposant els interessos de país als de partit, demostraria un sentit d’Estat del qual la política catalana n’està dramàticament mancada. Primer de tot s’allunyaria l’amenaça de la repetició electoral, que és un insult als electors, però sobretot començarien a trencar-se els blocs, condició necessària per tal que la Generalitat sigui la impulsora de la Reconstrucció a Catalunya. L’autoritat d’aquest gest encara la reforçaria més la concessió dels indults, que han de ser explicats com una primera reparació per la gestió catastròfica que l’Estat va fer del desafiament il·liberal de l’octubre. I convertint en fets aquest compromís amb la reactivació de l’autogovern, encara tindria més força la posició del PSC a la taula de diàleg. A la primera reunió hi podrien portar el document Hacia una revisión constitucional de nuestro modelo autonómico. Rajoy el va deixar podrir, el va redactar Alfredo Pérez Rubalcaba i pot llegir-se a la biografia que li va dedicar Antonio Caño. És un desllorigador.

Però perquè això passi cal que soni el telèfon de Salvador Illa. I que ell assumeixi el paper de l’esperat heroi de la retirada. Fa molts anys el va caracteritzar H.M. Enzensberger: “El lloc de l’heroi clàssic han passat a ocupar-lo en les últimes dècades altres protagonistes, al meu parer més importants, herois d’un nou estil que no representen el triomf, la conquesta, la victòria, sinó la renúncia, la demolició, el desmuntatge”.

Si el guanyador del 14-F optés per investir Pere Aragonès, demostraria sentit d’Estat