La Vanguardia (Català-1ª edició)
Colors primaris
Joan Pau II ens recordava que la fe, l’esperança i la caritat són la base de la vida cristiana. “Són com tres estrelles que s’encenen al cel de la nostra vida espiritual per guiar-nos cap a Déu”, va dir el Papa polonès l’any 2000. Les estrelles que guien els polítics cap al premi més somiat, el de la victòria electoral, són dues. L’esperança i la por.
Guanyen aquells que tenen l’olfacte per avaluar el moment polític i saber quina de les dues ha de brillar amb més intensitat. Guanyen, abans que res, aquells que tenen el do d’enlluernar els votants. Guanyen a Europa últimament els partits de la dreta, els que entenen més bé que el secret rau en la senzillesa del missatge i la llum que emeten els candidats. Entenen les regles del populisme. Apel·len a les emocions. Connecten amb l’electorat.
Aquí a Espanya l’esquerra és al poder, però pels pèls, i tremola amb el triomf aclaparador d’Isabel Díaz Ayuso del Partit Popular en les eleccions madrilenyes de la setmana passada. A Anglaterra també acaba d’haver-hi eleccions, locals i regionals, i la derrota del Partit Laborista va ser tan forta que ja es diu que els tories de Boris Johnson continuaran governant deu anys més. A França el Partit Socialista va aconseguir menys del 8 per cent dels vots en les últimes eleccions legislatives i el partit d’extrema dreta de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, es perfila com a possible guanyador de les eleccions presidencials de l’any que ve.
A Alemanya l’esquerra tradicional està a la desbandada. La tendència es confirma per gairebé tot Europa.
Carmen Calvo, la vicepresidenta primera del Govern espanyol, es va lamentar de la victòria d’Ayuso a Madrid queixant-se del que va percebre com una frivolitat al proposar-se com l’alegre defensora del dret irrenunciable dels madrilenys a sortir a divertir-se als restaurants i els bars quan els doni la santa gana. “Per a un socialista és difícil parlar de canyes i d’escopinyes”, va dir Calvo. “Estem acostumats a jugar-nos-la amb programes, gestió i feina”. Deu ser difícil, però si l’esquerra europea vol tornar a guanyar eleccions ha de deixar de banda els vells costums i aprendre de les derrotes.
Ayuso va saber barrejar l’esperança i la por en la justa mesura. L’esperança va ser aquella que en aquest moment pandèmic tots anhelem, el dret especialment valorat pels madrilenys a sortir i menjar i beure amb amics i familiars, com va indicar Carles Casajuana en aquestes pàgines la vigília d’anar a votar. La por va ser la por del “comunisme”, que, segons ella, representava Pablo Iglesias, forçat a abandonar la política després del fiasco electoral de Podem.
Ayuso potser no és Winston Churchill o Charles de Gaulle, però, com a l’Argentina el peronisme, en què la ideologia continua sent un misteri 75 anys després, va connectar amb la gent. La seva personalitat va congeniar amb el seu missatge i no es descarta que algun dia prou espanyols s’identifiquin amb ella com perquè acabi sent presidenta del Govern. Si va guanyar Trump, i comparat amb ell Ayuso sí que és Churchill o De Gaulle, tot és possible.
El que van entendre els seus assessors és que en una democràcia els resultats electorals depenen de manera desmesurada del tarannà del líder o, més sovint avui dia, la líder. Alguns estudiosos de la política consideraran que aquesta afirmació és simplista, fins i tot ofensiva. S’entén. Els resta dignitat. Els agrada creure que el seu passatemps favorit exigeix un grau de sofisticació analítica més elevat. Assenyalaran, com va assenyalar Carmen Calvo, la importància dels programes econòmics. “És l’economia, estúpid”, va dir James Carville, l’assessor de Bill Clinton.
Però Clinton no va guanyar dues eleccions perquè tenia un programa econòmic millor que els seus rivals. L’enorme majoria dels votants no tenia ni idea de quin era el seu pla econòmic. Va guanyar no perquè va vendre un programa; va guanyar perquè es va vendre a si mateix. Va ser un geni de la política, un seductor de masses brillant. Va ser tan gran la força de la seva personalitat que el soroll mediàtic que van provocar les seves aventures extramatrimonials va tenir un mínim impacte electoral. Les seves antenes van vibrar al ritme de la seva època. Va entendre que després del final de la guerra freda els votants volien sentir un missatge optimista; de pors en aquest cas, res de res. Clinton va néixer en un poble d’Arkansas anomenat Hope. Hope vol dir esperança en català. La seva consigna guanyadora: “The man from Hope”.
Boris Johnson és un altre fenomen de la natura. Va guanyar primer l’alcaldia de Londres, per tradició territori laborista; després es va coronar primer ministre; i ara els resultats electorals de la setmana passada el consoliden en el poder sense rival seriós a la vista. Com Clinton, Johnson carrega molt bagatge personal. Escàndols sexuals, rumors que ha tingut més fills dels que reconeix. Però tant és. Va saber pujar al carro del Brexit, va saber apel·lar al patriotisme anglès (especialment profund entre la classe obrera) i va saber transmetre la feliç noció que tot aniria bé. La seva personalitat caòtica, divertida i irònica va fer la resta. Pot ser que hagi anat al col·legi més elitista i a la universitat més elitista del seu país, pot ser que cada vegada que obre la boca quedi claríssim que pertany a l’ancestral classe dominant, però la setmana passada a l’abatuda ciutat de Hartlepool, al nord d’Anglaterra , terreny laborista des de feia cinquanta anys, el seu Partit Conservador va arrasar. Per al proletariat de Hartlepool Boris Johnson és avui “un dels nostres”.
L’esquerra l’hi va posar amb safata. L’aigualit missatge laborista combinava la por del neoliberalisme (paraula de la qual només coneixen el significat els intel·lectuals de l’esquerra) amb la promesa suposadament esperançadora de combatre la desigualtat, sense poder explicar com. Però la clau de la desfeta laborista rau en la personalitat del seu líder, Keir Starmer, un home decent, ambigu i sonso. Que el record del seu predecessor, Jeremy Corbyn, continuï fresc en la memòria de l’electorat tampoc no li fa cap favor. Progres com Corbyn que defensen el règim veneçolà i acusen mig món de racisme o feixisme ressonen a les universitats, i entre els rics benpensants del nord de Londres, però deixen glaçades les masses obreres que el laborisme pretén representar.
Està ben clar. Si l’esquerra europea vol canviar el món, ella haurà de canviar primer. Si els seus líders pensen que centrar la conversa en les personalitats dels candidats és superficial s’equivoquen. Hauran d’aprendre a pintar no en grisos sinó en colors primaris. Amb les coses senzilles s’arriba lluny.
La dreta entén que el secret per guanyar és la senzillesa del missatge i la llum que emet el candidat
Si l’esquerra europea vol canviar el món, ella haurà de canviar primer