Existeix el sanchisme?

Els ismes van ser, dit sigui en general i per resumir, els moviments d’avantguarda artística, literària, filosòfica o simplement estètica, majoritàriament efímers, que van créixer a la darreria del segle XIX i al llarg de tot el segle XX i molt significativament en les seves dècades inicials... Surrealisme, impressionisme, dadaisme, expressionisme, futurisme, cubisme, fauvisme, etcètera.

No tinc clar quan van passar els ismes a aplicar-se també als partits polítics i les seves opcions ideològiques (potser des de sempre, que no deixa de ser un sufix comú), però a l’Espanya democràtica contemporània el primer isme vinculat a un líder va ser el felipisme, un terme encunyat per Aznar i els seus per desqualificar el suposat cesarisme de Felipe González.

I aquí es va obrir la veda, perquè després del felipisme va venir l’aznarisme i després el zapaterisme per assolir, encara que potser més reticentment i amb menys èxit, el marianisme. I ara, vinga repartir estopa, Casado, Ayuso i companyia no fan més que renegar del sanchisme. I servidor es pregunta, què deu ser això del sanchisme? Quina suposada ideologia i règim encarna Pedro Sánchez?

Ja està àmpliament entès que el sanchisme és dolent, però és que no el defineixen mai. Pel cap alt, l’oposen a la llibertat, que se suposa que l’encarnen ells, els bons, és a dir, els de sempre.

Ja es va veure en la passada campanya electoral madrilenya. Much ado about nothing. Perquè el cas és que era presidenta Ayuso i li quedaven dos anys de mandat. I va convocar eleccions i va arrasar, com tota la premsa pàtria va publicar. I ara és presidenta Ayuso i li queden dos anys de mandat.

Això seu deu ser liberalisme llibertari. O una alguna cosa així. I el sanchisme ja queda clar que és pitjor que el socialisme, que van oposar, amb una empenta inaudita, ni més ni menys que a la llibertat.

Socialisme o llibertat. Comunisme o llibertat. Feixisme o democràcia. En la campanya de Madrid, tots els ismes es van fer verb i van regar de xovinisme ideològic l’electorat.

Tornem al sanchisme. Epítom de tots els mals de la pitjor política, el sanchisme se suposa que és un monstre horrible, una perversió, un virus que només desitja el poder i que després el fa servir per destruir el terra sagrat de la pàtria. Un dissolvent de l’Espanya eterna. Davant el sanchisme, novament, la llibertat, que, com bé sabem a Catalunya, és la llibertat dels uns contra els altres.

Els mateixos que s’apropien d’Espanya i la seva bandera –per no parlar de la Corona– s’arroguen en jutge i part dels que no combreguen amb el seu ideari i fins i tot pretenen votar una altra opció. M’estalvio les referències a la bandera de Catalunya versió quadribarrada o estelada, la democràcia i, una vegada més, la llibertat. No és tant, com vol el refranyer, que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, sinó que simplement no es veu el que no forma part del nostre espectre cromàtic.

A mi em sembla, però què sabré jo, que això del sanchisme no existeix. I que el que sí que és real i és president del Govern espanyol és un Pedro Sánchez que encara avui no ha acabat de quallar entorn de la seva persona el seu partit i que a més té la no sé si virtut o defecte de canviar d’opinió quan canvien les circumstàncies, com diu la citació famosa de Keynes.

No crec que hi hagi un moviment articulat de seguiment i adoració del líder socialista. Més aviat al contrari. Em penso que no exagero si afirmo que alguns ja esperen que caigui. Però el cas és que també Sánchez té al davant un parell d’anys de mandat i una capacitat de supervivència que, encara que ara estigui qüestionada, ja ha passat proves notables i notòries.

El sanchisme que aplica des de la derrota en les autonòmiques madrilenyes és, als fets em remeto, el sanchisme del mateix Sancho Panza, enganxat a terra i a la realitat, gansoner i avesat a buscar la part bona. Malgrat la seva planta més quixotesca que sanchopancista, Sánchez s’aplica ara a les coses de menjar i enfila el camí de la remodernització d’aquest país. Sembla que ara vol donar proves que no és mal governador d’aquesta la seva Ínsula Barataria.

Al contrari, Casado brama davant els molins de vent dels mitjans i carrega contra gegants i dimonis que només veu ell. Ayuso, com Dulcinea, es refugia en la seva Toboso de la Puerta del Sol i es deixa estimar. Només si li convé tornarà a treure la vilatana rude que pot arribar a ser.

És difícil fer vaticinis i ja no diguem anàlisis en aquests temps, però veig més com creix el casadisme i s’anima aquest estil aspre de fer política que una altra cosa. Casadisme és avui oposar la bandera de la llibertat a tot allò que no ens agradi. I criticar els d’Abascal per comprar-los l’argumentari. I ser el gran sanchista convençut, aquell que fa gran el rival perquè ell no s’enfronta a rivals petits. Ja ho he dit: de sanchisme no sé si n’hi ha i no sé què és. Però de cunyadisme n’anem sobrats.

Malgrat la seva planta més quixotesca, Sánchez s’aplica ara a les coses de menjar