Punxades i vacunes

Ni ais ni uis, ni una ganyota de dolor, desgrat o aprensió. Ni un lleu bot, ni aquell rictus mig resignat o fatalista de quinremei. El brunzit de l’agulla a la pell. Brzz. Mai una punxada no va ser tan anhelada, tan celebrada. Tan lloada. Fins i tot una part de la ciutadania, la més trista i malferida, es va posar elegantona per anar-se a vacunar. Per socialitzar-se entre iguals i desiguals practicant allò de: tenim raó perquè som molts. Per fi sembla que la tètrica gestió política ha donat pas a la ciència i al bon enteniment. A les cues, històries de dies i nits, escrites a la cara. I en l’ànima: el tatuatge del gemec de la por, dels dubtes i l’arbitrarietat vital. Aquestes cues de la gent –així ens anomenen alguns polítics pocavergonyes– són una mobilització contra el desànim, i per la voluntat de ser i d’existir. A la fila expectant, els morts parlant als vius, xss... Una cua dona per a molt. Quedi notariat que l’humor social és evident que ha canviat, i les ganes d’explicar i tocar i d’oblidar –oblidar?–.

Moderna, AstraZeneca, Janssen, Pfizer, o sigui: primum vivere. La conversa humana s’ha enriquit amb nous temes, preguntes i respostes, i paraulasses; material per a futurs diccionaris. Covid-19, asimptomàtic, corba de contagi, distància social, hidroalcohòlic, pandèmia, la R… Un fotimer, que diria un erudit. Una persona vacunada és un ésser homologat, algú a qui per la seva anatomia ja li corre el sèrum de la supervivència, un rar elixir protector que, en una imaginària mirada interior, un intueix llampegant per les seves artèries. Per entendre’ns: una baralla de virus. L’enemistat de la vida amb la mort. Uf!

Qui sap si en la renglera d’espera encara podem redescobrir com en un flashback la nostra infantesa i les vacunes antigues gairebé de tira còmica. Les fiblonades a granel de la mili. Les punxades de la verola. I el cos humà especejat i transparent dels llibres escolars d’anatomia. Venes blaves, vermelles; capil·lars entrellaçats com una teranyina. Com una xarxa intrigant: tot el transport interior de la sang, una circulació inversemblant per la qual veig transitar el que m’acaben d’inocular. Bum, bum, bum.

Esperant torn, algunes frases tal com raja, sentides i escoltades –que no és el mateix–: “en quin braç me la posaran?”, “se’n recordaran, de la segona dosi?”, “serà la dels trombes?”, “a mi això de les agulles...”. Una banda sonora entendridora. Per al record. I que Déu reparteixi sort.