La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els virus no entenen de fronteres, ens fa falta més coordinació global”
Pediatre especialitzat en l’estudi de malalties infeccioses de la infantesa, sobretot en països de renda mitjana i baixa. És investigador Icrea a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). Ha impulsat projectes de recerca a Moçambic, el Marroc, el Brasil, Bhutan i Papua Nova Guinea. Els seus estudis, molts sobre pneumònies i malària, tenen com a principal objectiu reduir la mortalitat infantil al món.
Ja coneixíem el terror que viuen els nàufrags perduts en la immensitat del mar. L’art s’ha apassionat per aquest tema, amb quadres gairebé inscrits al nostre ADN col·lectiu, com El rai de la Medusa, de Théodore Géricault (17911824). També coneixíem els efectes de la set, la por i la fam entre els qui naveguen a la deriva. “La llengua es torna negra i s’infla fins que no cap a la boca”.
Les cometes són del navegant nord-americà Steven Callahan, de 67 anys, que va estar perdut en un bot salvavides a l’Atlàntic. Callahan va narrar l’odissea en unes memòries fantàstiques, A la deriva: 76 días perdido en el mar. El seu llibre ja forma part d’un subgènere literari, el dels rodamons reals de l’oceà, amb títols cabdals de la literatura com Relato de un náufrago, de García Márquez.
Altres memòries per sentir-se “com un punt i a part en un llibre ple de pàgines en blanc” (Steven Callahan dixit) són les de la família Robertson, 38 dies a la deriva: Vida o muerte en el mar. Més recentment, el salvadorenc José Salvador Alvarenga va passar 438 dies a la deriva al Pacífic. La seva gesta es narra a Salvador, de Jonathan Franklin. El que ningú no ha explicat encara és la sensació de ser al mar envoltat de morts.
Potser algun dia l’Aicha reuneixi prou forces per llegar-nos la seva terrible experiència per escrit. Aquesta noia subsahariana de 17 anys és una de les tres persones que va aconseguir sobreviure en un cayuco que va estar tres setmanes a la deriva, fins que un helicòpter de l’Exèrcit espanyol va localitzar la fràgil embarcació a gairebé 500 quilòmetres al sud-oest de l’illa canària d’El Hierro, el 26 d’abril.
Era un taüt flotant. Al cayuco hi van aparèixer 24 cadàvers, 22 adults i dos menors. Per què l’Aicha i dues persones més, dos homes, van sobreviure? No hi ha explicacions racionals per a la seva increïble resistència. Tampoc no n’hi ha per explicar l’horror que van presenciar. El cayuco va salpar el 4 d’abril d’una platja de Mauritània, amb uns 60 passatgers. La majoria, per no dir tots, no sabien nedar.
L’Aicha ha explicat a la BBC que al cap de dos dies es van quedar sense queviures. I al cap de quatre, sense combustible. Van sortir de Mauritània amb 42 litres d’aigua, ni tan sols un per persona. “La desesperació d’alguns va fer que beguessin la seva orina o aigua del mar, que recollien amb una sabata”. Al principi, els supervivents llançaven per la borda els cadàvers dels qui morien.
Amb la set poden venir els deliris. Nombrosos relats de nàufrags expliquen que en més d’una ocasió van creure que sentien els motors dels avions de rescat. Cap aparell, tot i això, no solcava el cel. Eren miratges sonors. El balser cubà Leandro Gómez Reyes, que va estar 23 dies a la deriva pel Carib, va explicar a La Vanguardia que una nit va creure que estava enmig d’una festa, amb músics, i no a l’oceà.
Devien pensar també l’Aicha i passar fa sis mesos, quan va abandonar la casa dels seus pares i va provar d’arribar a Europa. Va recórrer deserts on també podria haver mort. Quan va arribar a terra ferma, va necessitar deu dies d’hospitalització abans de posarse dreta. Ahir, en una trobada organitzada per la BBC, es va retrobar amb un dels seus salvadors, el caporal de l’exèrcit Juan Carlos Serrano, que anava en aquell helicòpter.
“Cada dia és un regal, no un dret”, diu el navegant del principi. Però Steven Callahan buscava una gesta esportiva, participar en una regata transatlàntica en solitari entre les Canàries i l’illa d’Antigua, al Carib. L’Aicha, que buscava salvar-se, ha tingut molt pocs regals. A la terra i al mar. En va tenir un d’immens, tot i això, el dia que va mirar incrèdula al cel i va veure que era veritat.