La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mitterrand, Lang i nosaltres
Dijous passat, les revistes franceses –Le Point, Marianne, L’Express, L’Obs...- que solc comprar cada setmana al quiosc de Francesc Macià rendien “homenatge” a François Mitterrand. Per què? Doncs perquè aquest dijous, 13 de maig, es complien quaranta anys del dia en què François Mitterrand va aconseguir la presidència de la República Francesa.
He escrit “homenatge”, entre cometes, perquè, entre les revistes que acabo d’esmentar, n’hi ha algunes que més que homenatjar Mitterrand es dediquen a prendre nota de totes les traïcions del president i el seu partit, el partit socialista, a “la gauche”, l’esquerra de Jaurès, de Clemenceau, de Blum i de Mèndes France, de què Mitterrand i els seus es consideraven hereus. La redacció de Marianne esmenta ni més ni menys que quaranta traïcions a “la gauche”, traïcions comeses per Mitterrand, els seus ministres i, a partir del 2012 i durant cinc anys, pel president socialista François Hollande i els seus acòlits, a més d’alguna traïció posterior de JeanLuc Mélenchon (Mélenchon “la gauche”?) o de Manuel Valls. Quaranta traïcions: deu pàgines de Marianne per una de sola dedicada a aquesta gauche que, pel que sembla, també va fer alguna merveille, com abolir la pena de mort.
Pel que fa a la crònica del nostre corresponsal a París, Eusebio Val (La Vanguardia, 13 de maig), no em va sorprendre que cités el llibre Vides paral·leles de Michel Onfray, en què l’intel·lectual de la dreta traça un paral·lelisme entre els personatges de De Gaulle i Mitterrand i ens presenta aquest últim com un home de l’extrema dreta que, per oportunisme, es va disfressar de socialista, i li retreu des de les execucions que es van fer a Algèria -quan Mitterrand va ser ministre del llavors govern socialistafins al genocidi de Ruanda, passant per la França engolida per Europa i el capitalisme (Maastricht i l’euro). Però, tot sigui dit, el nostre corresponsal es mostra més generós que la redacció de Marianne en el moment d’esmentar les meravelles d’aquest home de l’extrema dreta de qui ens parla Eusebio Val: des de l’abolició de la pena de mort a doblar el pressupost destinat a la cultura, a més de l’augment del salari mínim, la reducció de la jornada laboral, la despenalització de l’homosexualitat, etcètera, etcètera.
Jo no sé si Mitterrand era, com afirma Michel Onfray, un home de l’extrema dreta que es va fer passar per un socialista. Podria ser. Recordo un Mitterrand que va dir moltes pestes de De Gaulle i que després de catorze anys al poder va acabar convertint-se en un monarca que no havia d’envejar res al general en persona. Al capdavall, és difícil trobar un francès que no et reconegui que, amb les seves traïcions i meravelles, François Mitterrand és, amb Charles de Gaulle, el més gran, el personatge polític més carismàtic que ha conegut la França del segle passat.
A Mitterrand -i a Robert Badinter, el seu ministre de Justícia!- he d’agrair-los que acabessin amb la pena de mort, amb la guillotina que, de jovenet, quan estudiava Dret Penal amb “el bonic Octavio”, em treia el son tant o més que el nostre garrot. Però també he d’agrair a Mitterrand i a Jack Lang, el seu ministre de la Cultura, el que van fer pel llibre –preu fix- i les petites llibreries, i pel teatre que, en aquells anys, era la meva passió i un dels meus mitjans de vida (exercia de crític teatral).
A Jack Lang el vaig conèixer el 1967, quan vaig anar a cobrir el Festival Mundial de Teatre Universitari que se celebrava a Nancy i de què Lang era el fundador i director. Va ser Horacio Sáenz Guerrero, aleshores subdirector de La Vanguardia, qui em va enviar a Nancy i li estaré agraït tota la meva vida. Jo era un espectador teatral criat, en certa manera, a Avinyó, al festival de Jean Vilar –“la cultura, el teatre, és un servei públic, com l’aigua, el gas i l’electricitat”, com deia aquell català de Sète- i Nancy va ser per a mi tot un descobriment. Nancy era el futur: el que després van ser Els Joglars, Els Comediants, La Fura dels Baus, La Cuadra de Sevilla i el mateix Lliure, el Lliure de Carlota Soldevila, que coneixia el teatre francès de primera mà; de Fabià Puigserver, que ens arribava de la Polònia de Grotowski i de Kantor; i de Lluís Pasqual, que era un fan de Chéreau i de Strehler, el Giorgio Strehler del Piccolo de Milà.
Arran dels quaranta anys del triomf de Mitterrand, llegeixo que l’editorial Bouquins publicarà Les archives de Jack Lang. El periodista Frédéric Martel ha pogut accedir als arxius de Lang i tot indica que el resultat (1.312 pàg., 32 euros) és excepcional. No s’ha d’oblidar que Lang i Strehler són els qui ofereixen a Lluís Pasqual la direcció del parisenc Théâtre de l’Odéon –Théâtre d’Europe, després que el director del Centre Dramàtic Nacional triomfés a Milà, al Piccolo, amb El públic de Lorca. A Lang el recordo a Sitges, el setembre del 1981, amb Ionesco i Colette Godard (Le Monde), al curs de teatre europeu que va donar la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. També em va parlar d’ell l’alcalde Pasqual Maragall quan va encarregar a Lluís Pasqual l’anomenada Ciutat del Teatre, a Montjuïc, l’“oponent” al TNC de Flotats/ Bofill/ Cahner (dakoi de Pujol).
Em pregunto si als arxius de Jack Lang hi haurà algun material relacionat amb el teatre espanyol i, concretament, amb el català. Quina opinió tenia el ministre francès dels anys que Pasqual va estar al capdavant de l’Odéon? Lang estava al corrent de la Ciutat del Teatre? Se li va demanar la seva opinió? Per cert, quants diners es va gastar en l’esmentat projecte? Qui se’l va carregar? Es mereixeria un llibret.
Quina opinió tenia el ministre francès dels anys que Lluís Pasqual va estar al capdavant de l’Odéon?