43 59 66 55

Ernesto Sevilla

Nuria González

Pierce Brosnan

Janet Jackson

22.05 HORES Aventures

133 minuts

Michael Noer

Charlie Hunnam, Rami Malek EUA (2017)

Un condemnat a cadena perpètua per un crim que no ha comès i un falsificador de documents planegen un pla de fugida.

Ser amant del futbol ja no és el que era. Potser Florentino Pérez té raó i el futbol s’està morint. Hi va haver un temps que centenars de milers de persones posposaven el descans nocturn amb l’orella enganxada al transistor: la ràdio els parlava de futbol i d’en Pablo, Pablito, Pablete i la seva cohort d’abrazafarolas. Tot i que jo no era de futbol, ho escoltava per endur-me al llit ullals recargolats i ganivets llargs, un espectacle cru, alhora barroer i subversiu, estremit de chupópteros i lametraserillos que se beben el agua de los floreros ,de correveidiles, chiquilicuatres i maestros del buen comer i catedráticos del mejor beber (més alguns bultos sospechosos: els àrbitres). Però alerta!: no cal haver viscut aquella ferocitat radiofònica de José María García i de la seva nèmesi, José Ramón de la Morena, per assistir amb gust al relat de Reyes de la noche (Movistar+), nova sèrie espanyola. No és un biopic (biografia audiovisual) ni un documental: és una ficció sobre la rivalitat furiosa entre dos radiofonistes esportius (semblants als susdits) que s’embranquen en una bruta guerra de paraules i jugades arteroses: un és el Còndor (veterà, l’encarna Javier Gutiérrez) i l’altre és en Jota (jove, l’encarna Miki Esparbé). Vistos els dos primers capítols (acabats d’estrenar), en continuaré mirant els altres quatre: trenen bé el drama i la comèdia, són molt entretinguts i porten amaniment d’insolències, menyspreus i baixeses. Agraeixo en particular a Javier Gutiérrez la seva composició, que metabolitza l’aire testicular del nostre Butanito –peus sobre la taula, ampolla de whisky i havà de mitjanit–, sobrecarregant una aura de tiranuelo masclista, d’un cabdillisme irreverent que sempre cotitza tan alt entre nosaltres (anhelo la irrupció de Jesús Gil y Gil, autor de la frase “Hitler va tenir coses bones”!). Ens agrada molt el conflicte, i aquí no en falta (a Miki Esparbé li surt brodat el seu coprotagonista antagonista). Ens agrada molt reconèixer-nos, i aquí passa. I, per damunt de tot, ens agrada molt la ràdio –parlo per mi, que fins i tot vaig aplaudir Tristeza de amor (1986), amb Alfredo Landa i Concha Cuetos–, i ara vull veure a la sèrie Reyes de la noche una celebració desimbolta de l’estranya i fabulosa màgia de la ràdio, que és tan capaç de regalar-nos somnis com de robar-nos el son.

ON SÓN? Divendres vam veure plorar en pantalla la periodista Patricia Pardo, mà dreta d’Ana Rosa Quintana a El programa de AR (Telecinco), quan llegia la carta de la mare de les dues nenes presumptament segrestades pel pare a Tenerife. La mare, en aquesta carta, demana la difusió de fotos de la nenes. Reconec que si veig aquestes fotos en pantalla jo aparto la mirada. No per insolidaritat, sinó per dolor. Hem debatut sobre el cas al plató de Planta baixa (TV3) i no hem resolt res, atès que el dubte continua obert des dels dies de Quién sabe dónde: el periodista s’ha de cenyir a servir la informació escarida, o implicar-se en el rastreig i localització dels desapareguts? El periodista és un actor més de l’actualitat, això és cert, però a mi em sembla que hauria d’esquivar la temptació d’erigir-se en guionista d’una obra de teatre tràgic que acabi avergonyint-nos. – @amelanovela