La Vanguardia (Català-1ª edició)
Primera Persona i última
El cabaret literari Primera Persona ja és una cicatriu. El festival va tancar ahir a la nit, després de nou edicions –deu si comptem la del 2020– dedicant la tarda a un tema que és tan literari com útil per acomiadarse: les cicatrius. La trentena de poetes, músics o escriptors que van passar ahir per l’escenari instal·lat al Pati de les Dones del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) havien d’explicar alguna cosa respecte als vestigis d’una ferida. Poesia, música, monòlegs, freds o calents, crus o amables: cada cicatriu guareix diferent.
“Les coses han d’acabar quan estan a dalt, i aquest ha estat un festival guai, divers, amb figures molt potents, i no volíem fer-ho per inèrcia, i al primer indici d’això hem decidit parar. Ara que ho penso, cap de les meves bandes favorites no té més de tres discos... així que ha de ser per això, cal oferir el millor i parar quan no hi ha més a dir”, va explicar ahir Kiko Amat, codirector, juntament amb Miqui Otero, d’aquesta cita... literària?
El Primera Persona ha reunit en nou anys tota classe d’artistes, de primer nivell internacional, i Amat prefereix definir-ho com un cabaret. El d’ahir, amb poetes, humoristes, bandes, cantautors i escriptors, divertidament conduïts per la monologuista Oye Sherman, que fins i tot va recordar l’exalcalde de Barcelona Joan Clos. Se l’imagina menjant-se un entrepà de Nocilla. També va tenir paraules per a l’ecosistema cultural barceloní: “És com una piscina de piranyes però amb menys compassió”.
Amb l’aforament complet ahir van despullar les seves ferides el premi Jocs Florals 2019 David Caño, les escriptores Anna Pacheco –amb la cantant i teclista Tirana–, Lluís Cabot i Esther García Llovet, l’editor Miquel Adam Rubiralta, la humorista Rocío Quillahuaman, els músics Clara Viñals –de Renaldo & Clara–, L’Hereu Escampa, el raper del Baix Llobregat Stivijoes, els rumbers Hijos del Trueno –ex Tarántula– i el trobador-techno Joe Crepúsculo, que va ser qui va abaixar finalment la persiana.
Les dues últimes cites de la nit van posar en risc les cicatrius (les físiques; les altres no) de la concurrència, temptant al ball. Tot i que, tal com el Procicat obliga, la tarda va discórrer amb el públic semiplàcid i religiosament confinat a 258 cadires.
El Primera Persona d’ahir era un dels primers festivals que els últims mesos fa el CCCB amb públic, gairebé com en el passat; les cadires, aparellades o individuals. Mascareta rigorosa, excepte en escena. Algunes retrobades efusives, menys prudència en les abraçades. “Ens fa molta il·lusió omplir el pati de públic”, va celebrar la directora de la institució, Judit Carrera, minuts abans d’arrencar la tarda.
En realitat, el pretext de la cicatriu és només un reclam de talent, local en aquesta edició. Les ferides d’Anna Pacheco, escriptora de 29 anys que va publicar fa un parell d’anys la novel·la Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya), són interiors. “Qui millor coneix les meves
El cabaret del CCCB tanca després de nou reeixides edicions ajuntant talent literari i musical
Parlem amb Jorge Carrión sobre Madrid. Libro de libros, un encàrrec d’Elena Ochoa Foster, que somiava editar un llibre sobre el Madrid literari. Carrión creu que Madrid i Barcelona tenen bones xarxes de biblioteques de proximitat, però, tot i això, la capital d’Espanya es destaca en aquest àmbit per ser seu de la Biblioteca Nacional. Per l’autor, “Barcelona hauria de completar la dimensió simbòlica de la Biblioteca de Catalunya amb la futura biblioteca provincial”. És a dir, la biblioteca que l’Estat deu a Barcelona i que aquesta ciutat no acaba d’impulsar amb la determinació que es mereix la qüestió.