Elogi necessari del jugador barat

El futbol associa el jugador car amb els grans equips i els equips cars amb els grans èxits, una senzilla equació mercantil que batega en els ideòlegs de la Superlliga. És una derivada de llibre: els clubs més rics contracten els futbolistes més costosos i els reuneixen en la competició més exclusiva. Tot i això, hi ha una raça de jugadors que escapen a aquesta regla i el futbol torna a un escenari vell i natural, el que reivindica els futbolistes no detectats al radar del mercat. Es tracta del jugador barat i molt bo.

Qualsevol que pensi en el Reial Madrid, el Barça, el Paris Saint-Germain, el Juventus i el Manchester City els connecta amb el dineral que s’han gastat i els noms contractats. Malgrat que la relació preu-rendiment no sempre funciona (Coutinho, Dembélé, Bale, Pogba, Hazard, De Ligt...), l’ambient empeny a una discriminació positiva en el mercat. Els fracassos s’amaguen darrere el fulgor que acomiaden les estrelles (Cristiano Ronaldo, Neymar...) contractades a preu d’or i resultats irreprotxables. Així es greixa la maquinària del futbol actual, sostinguda pel poder dels diners, la publicitat i l’impacte mediàtic. Per sort, encara existeix el fèrtil territori del jugador transcendental però inadvertit en el moment del fitxatge. No era conegut i costava poc. Material sense interès per a les portades.

Passen els anys i el pes de Casemiro al

Reial Madrid cada vegada és més gran. Han passat mesos des que Pedri va arribar al Barça. Han passat cinc anys de recerca de laterals esquerres al Manchester City, abans que Zíntxenko s’imposés a tots. Cinc anys han transcorregut des que el Leicester, ahir guanyador de l’FA Cup davant el Chelsea, va guanyar la Premier League amb un grup de jugadors gairebé desconeguts, entre els quals James Vardy, N’Golo Kanté i

Riyad Mahrez. Com podem oblidar la irrupció d’Alphonso Davies al Bayern.

Hi ha una lògica aliena als diners que es resisteix a desaparèixer. Recorda propietaris, presidents i experts que el més fàcil és gastar i el més difícil és detectar el talent a baix cost, potser perquè no convé desinflar la bombolla que presideix la indústria del futbol, més disposada a pair un fracàs estrepitós que no pas a valorar un petit gran fitxatge.

Casemiro va costar un milió d’euros al Reial Madrid. El va recomprar del Porto per set milions. Varane va arribar del Lens per 10 milions. El Manchester City va pagar 2 milions a l’Ufa rus per Zíntxenko. Els 5 milions que va invertir el Barça en la contractació de Pedri passaran a la història com una operació impecable.

Amb 25 anys, James Vardy va jugar el seu primer partit com a professional a Anglaterra. Procedent del Fleetwood, el Leicester el va fitxar per un milió de lliures. Aquell Leicester, que ha trobat una via d’èxit semblant a la del Sevilla, va adquirir Mahrez del Le Havre (un milió d’euros) i Kanté del Caen (9 milions). Tenien 25 anys. Va vendre el primer per 68 milions i el segon per 36. Tots dos són bàsics al Chelsea i al Manchester City.

El Bayern va descobrir Davies al Vancouver Whitecaps, el més imprevist dels equips per crear una figura mundial. Dos anys després d’haver-lo contractat per 10 milions d’euros, és el lateral jove més cotitzat del món. Les seves prestacions són decisives en l’enlluernadora trajectòria de l’equip alemany.

És impossible jutjar els millors equips del món sense la contribució d’aquesta mena de futbolistes. Els seus noms només mereixen lletres de neó quan la seva jerarquia és tan evident com la baixa estima que van rebre abans. El talent hi era, però els detectors no se’n van assabentar o van preferir no assabentar-se’n. Sortien massa barats per a un negoci que s’entusiasma amb el que és car.

Per sort encara existeix el fèrtil territori del futbolista transcendental però inadvertit en el moment del fitxatge