On paguen els impostos?

Una espècie humana està envaint cafeteries de grans ciutats i illes paradisíaques de mig món. Està enganxada a l’ordinador i fa cara de concentració, mentre beu el seu cafè americà, respon correus de feina o planeja la pròxima destinació on passar els pròxims mesos de la seva vida. Bali, Lisboa, les Canàries, Istanbul, Mèxic, Berlín o Barcelona? És un nòmada digital, parla anglès, s’acosta als 30 anys d’edat i vol descobrir el món i la seva gent. El teletreball li ho posa amb safata i més encara des que la pandèmia ha popularitzat aquesta manera de treballar. Moltes companyies, especialment tecnològiques, han decidit implantar el treball en remot en tota o part de la seva plantilla per sempre. Spotify, Facebook, Google, Salesforce, Twitter... en són, només, els exemples més visibles, a què se sumen centenars de start-ups i altres empreses al marge de la tecnologia. A tot això cal sumar-hi la comunitat de professionals freelance que ja feia aquest estil de vida abans de l’arribada de la pandèmia.

Hi ha poques dades sobre aquest moviment. Segons un estudi d’MBO, als Estats Units, el país més avançat, la xifra de nòmades

La fiscalitat és una de les qüestions més controvertides entre la comunitat de nòmades digitals. On han de tributar els ciutadans si passen tres mesos en un estat, quatre en un altre i després tornen al seu país d’origen? Cada estat té la seva normativa. A Espanya, la legislació exigeix tributar l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques si el contribuent passa més de 183 dies de l’any natural al país, és a dir, mig any, o allà on és el nucli principal de les seves activitats o interessos econòmics. Si el lapse de temps és més baix, llavors el nòmada digital haurà de pagar l’Impost sobre la Renda de no Residents, que gravarà la renda econòmica obtinguda en territori espanyol durant el període de temps en concret.