La recuperació i la ràbia

Quan les crisis econòmiques més ferotges comencen a remetre és quan brollen les protestes més virulentes als carrers per part dels qui contemplen com flueix un cabal de riquesa més gran al seu voltant mentre ells queden exclosos del seu gaudi. Ara que entreveiem el final de la pandèmia i de la seva terrible urpada en vides segades, en projectes truncats i en ruïna econòmica, és quan hi ha qui alerta d’un possible esclat social, malgrat que en teoria ens hauria d’envair l’alleujament. El filòsof Javier Gomá ho resumia ahir de manera brillant, preguntat en aquest diari arran dels deu anys transcorreguts des del moviment del 15-M. Gomá deia: “Hi haurà una recuperació que encoratjarà molta gent, diners estalviats amb ganes de gastar-los, desitjos de llibertat, diversió, lleugeresa, creativitat i embriaguesa. Però hi haurà els que no participaran de tot això, i per als quals la normalitat incrementarà encara més el seu ressentiment”. Doncs bé, sens dubte són els joves el col·lectiu que més motius tindran per substituir l’ansietat d’aquest últim any per la ràbia i la indignació.

És cert que, a diferència de la crisi financera del 2008, en aquesta ocasió els poders públics han rectificat les receptes del passat i vessaran més recursos en lloc de retallar ajuts socials, però la qüestió és si el repartiment del mannà desterrarà desigualtats molt arrelades. No es podrà parlar de recuperació en un país mentre gairebé la meitat dels joves estiguin a l’atur o el 25% dels que tenen entre 30 i 34 anys visquin encara amb els pares. Es tracta d’una generació marcada per la pandèmia que només veu provisionalitat al seu voltant i, quan aixeca la vista, contempla dirigents que juguen amb repeticions electorals per pur partidisme, que utilitzen de manera impúdica les institucions, inclosa la justícia, i que només repeteix eslògans maniqueus. Abordar aquesta injustícia és tasca de tots els partits, però en especial l’esquerra ha de ser encara més conscient que l’augment de la riquesa no sempre és garantia d’equitat. Aquesta ha de ser la seva bandera i no agitar pors ni furgar en la inquietud, com va fer fa unes setmanes a Madrid.