Iglesias: ‘Damnatio memoriae’

L’any 79, el dictador Sul·la es retira després d’haver eliminat els seus adversaris. Reprimides les faccions populars, el senat ha quedat reforçat com a institució principal, i classista, de la república. Però la pau civil és fràgil. A Hispània, Sertori inicia una nova guerra civil. Els gladiadors d’Espàrtac es revolten a Càpua. Pompeu i Crasus s’encarreguen de reimposar l’ordre aristocràtic, però exigeixen premi: són elevats al càrrec de consols. Els militars jubilats reclamen terres, cosa que els senadors no volen, per temor a una força social emergent. La república entra en un període de tensió social i confusió.

A les tensions entre aristòcrates i militars, cal afegir-hi el procés judicial contra el patrici Verres, governador corrupte de Sicília que feia xantatge als nobles de l’illa. El jove advocat Ciceró aconsegueix desprestigiar-lo amb proves irrefutables. La victòria de Ciceró és sobre un patrici, però els patricis sicilians n’estan molt contents. Per la seva banda, Pompeu s’imposa als pirates del Mediterrani i sobre el rei Mitridates, vell enemic de Roma.

El govern de Roma és en mans de l’emergent militar Pompeu.

Dos personatges emergents més destaquen en un senat molt afeblit. Crassus, el general vencedor dels gladiadors, i un jove Juli Cèsar, de família contrària a Sul·la, però que ha pogut fer carrera política gràcies a la protecció de Crassus. El jove patrici de la casa Júlia s’adhereix a la facció dels populares, mentre que el jove jurista d’origen vulgar, Ciceró, esdevé el gran defensor dels optimates del senat. Aquests canvis de camisa social revelen l’erosió del vell sistema republicà d’aquella Roma en trànsit cap a l’imperi.

Ciceró aconsegueix liderar la facció dels aristòcrates gràcies a la conjura de Catilina, un dels primers cancel·lats de la història. Tots els que hem fet llatí al batxillerat coneixem la famosa frase de les catilinàries: “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”. Catilina era un noble violent, corrupte i arruïnat. Buscant una sortida desesperada, s’adhereix a la facció popular. I porta la seva rebel·lió fins a l’extrem d’una derrota militar. Anys després, sense caure en riscos inútils, el seu company Juli Cèsar, molt més astut, acabarà trobant la sortida a la crisi: la tirania imperial.

Catilina era violent i arribista, però va encarnar el malestar d’una república que afavoria les grans fortunes, bloquejava l’ascens social i estava podrida pels abusos de la noblesa senatorial (la corrupció infectava tots els seus acusadors, com el mateix Ciceró). Catilina va morir heroicament. La caiguda de Pablo Iglesias m’hi ha fet pensar. Iglesias, per descomptat, no va ser mai un violent ni un corrupte. Però va tenir l’atreviment d’impugnar l’estat actual de la nostra democràcia, infectada de corrupció fins al capdamunt (anterior cap d’Estat). Creia que la nostra democràcia necessita canvis que incorporessin una resposta profunda a la crisi territorial catalana i que evitessin que els joves siguin enviats a les escombraries de la precarietat, l’exili professional o l’hedonisme nihilista (botellots postpandèmics).

Res no m’inclinava a Iglesias. Ni el populisme d’arrel llatinoamericana, ni el ressentiment contra l’anomenat el règim del 78. Però va encarnar amb sinceritat un malestar que sembla provocar indiferència als partits i a les elits de la nostra societat. El radicalisme d’Iglesias posava el dit a la llaga. La millor manera de combatre’l era guarir la llaga: reformar el país. S’ha preferit destruir el personatge. L’han caçat com un senglar, envoltant-lo durant anys d’una impietosa canilla mediàtica. La memòria d’Iglesias ha estat cancel·lada per a la història com la de Catilina. Ara bé: ha mort el gos, no pas la ràbia: el malestar dels joves. Iglesias s’ha tallat la cua, però la democràcia continua malalta.

La millor manera de combatre Iglesias era guarir la llaga: reformar el país