Pel que fa a la llibertat

En la meva infància, amb la colla de germans i germanes que tenia, sempre hi havia algú que feia broma i una d’aquestes bromes era dir: “En aquesta casa tothom farà el que li doni la gana i a qui no vulgui se l’obligarà”. He recordat aquesta bestiesa que dèiem quan vaig sentir i veure per la televisió la que era candidata del PP a l’Assemblea de Madrid dient en un míting i cridant tant com podia que Madrid era lliure perquè, després de la feina, ella se’n podia anar a prendre una canya de cervesa perquè li donava la gana; repetit diverses vegades.

El que pot entendre aquesta senyora per llibertat confesso que escapa al meu entendre, perquè, enmig d’una pandèmia i amb una incidència acumulada altíssima a la seva comunitat, potser el que li dona la gana a ella no és precisament el que cal fer pel bé comú, com poden ser les restriccions dels comerços i restaurants per evitar que el virus s’escampi. El bé comú té a veure amb no malmetre els altres, siguin contagis o el que sigui. La llibertat d’un mateix, per ser-ho, cal que tingui en compte la llibertat dels altres i si no és així és que és despotisme. No existeix una llibertat infinita, ni que sigui en una petita parcel·la del país com pot ser Madrid, per exemple, perquè convivim en aquest planeta moltes persones i això condiciona la nostra manera de fer. No es pot parlar només d’un petit racó, perquè això no existeix, el que fem allà on sigui repercutirà d’alguna manera també allà on sigui i més enllà. De manera que dir públicament “perquè em dona la gana” no només és un acte d’arrogància barroera, sinó que demostra el que és aquesta persona.

Una cita de Gandhi: “La llibertat exterior que abastem dependrà del grau de llibertat interior que haguem adquirit”.