Heretgia

Un dels exercicis que més em diverteixen és el de bloquejar sistemàticament els insultadors que m’arriben en massa quan algun argument meu els posa nerviosos. És la perversa dualitat de la xarxa, que permet la interconnexió, però també dona impunitat als fanàtics, intolerants i dogmàtics que donen curs a l’insult i a la degradació de l’adversari. En general, en el meu cas, hi ha dos temes que exciten sobre manera aquest tipus d’hordes: el tema català, sempre en la primera línia de la reacció estomacal, i el tema israeliano-palestí, la mirada complexa del qual és tan escassa com abundant el furibund fanatisme antiisraelià.

Malgrat que som davant d’un dels conflictes més difícils de discernir, s’ha imposat un pensament abusiu d’esquerres que anul·la tota complexitat, redueix el conflicte al maniqueisme més obtús i abjecte i nega tot dret al debat públic. No només no es pot reflexionar sobre la realitat, ni les circumstàncies, sinó que no es permet cap dissidència informativa, que no passi per una eterna culpabilització d’Israel. Qualsevol que posi en dubte una simple dada que no assegura a) que Israel perpetra un genocidi; b) que els palestins moren i els israelians maten, i c) que la causa palestina és cosa

Una esquerra reaccionària que, en el seu odi a Israel, abraça el gihadisme

de nens i pedres, passa a ser immediatament un feixista, sionista, emulador de nazis i la resta de barbaritats que són capaces de perpetrar aquests cervells reptilians. En el meu cas, crec que aquests dies han esgotat el diccionari de barbaritats, començant pels insults que m’ha dedicat el simpàtic Willy Toledo, flagell de tots els feixistes del món, la qual cosa inclou tots els demòcrates que no pensen com ell. I pel camí d’imposar un pensament únic i de perseguir tots els heretges que no ho practiquem, defensen organitzacions terroristes, la ideologia totalitària de les quals destrueix la carta de drets humans per complet.

Per descomptat, la crítica a un Estat democràtic com és Israel és necessària i pertinent. I, de fet, la mateixa autocrítica israeliana és demolidora. Però no parlem de criticar una o altra acció, sinó de negar la realitat: no existeixen els milers de míssils que cauen sobre població civil, no existeixen les connexions amb tiranies atroces com l’Iran, no existeixen els míssils des de Síria, ni l’ús pervers de la causa palestina per part de Hamàs o Hizbul·lah, no existeix res. Hi ha una esquerra reaccionària, antimoderna i obtusa que, pel camí del seu odi a Israel, ha imposat el dogma ideològic sobre la realitat, i el fanatisme sobre la intel·ligència. Parlen de llibertat i abracen els pitjors tirans.