Nova vida a 1.700 metres d’altura

El poder de la muntanya: Soriguera, amb 14 nuclis habitats, manté a l’alça la seva població

ROSA M. BOSCH

Soriguera, Pallars S. explorar els cims de la zona.

Algun cap de setmana i a l’estiu, Rubió rep famílies amb segona residència, com la de Josep Maria Mitjana. “Jo vaig néixer aquí i de fet vam continuar a Rubió fins fa set o vuit hiverns, però els meus pares es van fer grans i vam decidir baixar a Sort. Quan era petit només hi havia dues cases obertes tot l’any, després ens vam quedar sols i, més endavant, quan vam marxar, va estar un temps sense ningú de manera fixa, fins que van arribar la Clàudia i l’Albert”, explica el Josep M. Al juliol i l’agost les coses canvien,

La Clàudia i l’Albert són els únics veïns fixos del poble a més altitud de Catalunya

ja que s’ocupen la totalitat dels habitatges que continuen drets, sis.

Tal com reitera l’alcalde, el repte és aixecar els edificis en ruïnes.

En un altre dels nuclis, Mencui, de les 21 cases només vuit o nou han resistit el pas del temps, confirma Josep Nus, de 73 anys, un dels residents. Envoltat d’ovelles, en Josep relata de bon grat als visitants la seva història, que bé podria ser la de tantes altres persones del Pallars que van haver d’emigrar. “El meu pare es dedicava al bestiar, érem dotze germans, i jo vaig acabar treballant en la construcció a Igualada fins que em vaig jubilar. Vaig tornar a Mencui amb la meva dona i un dels meus dos fills, que és el que ara s’ocupa del ramat”.

El relatiu renaixement de Soriguera, l’únic municipi de menys de 500 habitants del Pallars Sobirà que consolida un creixement continu i sostingut aquest segle XXI, es deu en bona mesura a les persones que van deixar la ciutat a la recerca de més qualitat de vida i als que han tornat a les localitats dels seus avantpassats. Mestres, monitors d’esquí i de ràfting, treballadors de l’hostaleria, funcionaris... El sector turístic guanya pes però continuen funcionant 25 explotacions ramaderes, apunta l’alcalde.

Enric Rodrigo també es cuida d’unes quantes cabres i ovelles a Mencui, però com a hobby. El seu ofici és el de forner. En la planta superior de la casa que va reformar pasta la farina i enforna dos dies a la setmana pans i coques suculentes que ven per encàrrec i al mercat de Sort. L’Enric va aterrar al Pallars el 2011 des del Vallès, després de treballar tres anys a Noruega per estalviar i poder comprar i condicionar la seva llar.

L’arribada de joves emprenedors ha actuat com a revulsiu en un altre dels nuclis, Llagunes, on funciona un museu a l’aire lliure dedicat als camins. Un dels artífexs és Marc Cortina, enginyer industrial que als 30 anys va abandonar Barcelona per establir-se a la terra dels seus pares. A més de gestionar el refugi de Llagunes organitza camps de treball per recuperar antics senders, la història viva de la vall de Siarb.

JURIO