La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Trump era una amenaça, però és massa incompetent”
Anne Applebaum, periodista i historiadora, publica ‘El ocaso de la democracia’
Anne Applebaum, guanyadora del Pulitzer per la seva història del Gulag, va celebrar el 31 de desembre del 1999 amb una festa en una casa pairal de Polònia, on el seu marit era llavors viceministre d’Exteriors d’un govern de centredreta. La majoria de convidats podrien haver-se qualificat de liberals clàssics: democràcia, Estat de dret, lliure mercat, fins i tot potser thatcheristes. Eren els temps del final de la història. Dues dècades més tard, admet, creuaria el carrer per no trobar-se amb la meitat dels convidats i molts d’ells s’avergonyirien d’admetre que havien estat a la seva festa.
Polònia, diu Applebaum (Washington, 1964) a El ocaso de la democracia (Debate), és avui una de les societats més polaritzades d’Europa, una “dictadura tova” amb un partit governant atapeït d’idees xenòfobes, paranoiques i autoritàries. I Polònia no és l’única que ha recorregut el camí a l’autoritarisme. L’autora analitza en el seu nou assaig les claus de l’atracció de l’autoritarisme i com la nova dreta és més bolxevic que conservadora. Tot a través de gent que ha conegut de prop, de Boris Johnson a Rafael Bardají, de Vox, que va conèixer com a prohom del PP.
El 1999 la Història semblava acabada. Més aviat s’ha accelerat?
No vaig pensar mai que hagués d’acabar-se, però sí que a Europa hi havia un consens entorn de la democràcia liberal com a millor forma de govern. I la majoria de la gent que coneixia pensava el mateix. Avui no. Per a molts d’ells ha resultat políticament més avantatjós o atractiu triar una altra forma de govern. La paraula clau és decepció. Gent decebuda per la manera en què les coses van anar per a ells o els seus països. No només a Polònia, sinó als EUA i altres parts d’Europa.
Decepció personal o pel model econòmic?
Hi ha un element econòmic però la majoria de la gent que retrato no pateix econòmicament, són membres de les elits als seus països però s’han tornat contra la democràcia liberal. Vivim en societats que canvien molt ràpidament i en què maneres senceres de vida i de treball que existien fa deu anys han desaparegut. Tothom ha d’adaptar-se molt ràpidament, i per a molta gent hi ha un sentiment de pèrdua. També hi ha canvis sociològics que fa 20 anys eren inacceptables, com el matrimoni homosexual o persones amb diferent color al veïnat, i hi ha gent que vol tornar a un passat en què aquestes coses no existien. Trobes aquesta reacció desesperada i nostàlgica en moltes societats que s’han modernitzat molt ràpidament. I moltes vegades s’uneix a la idea del nacionalisme. És una reacció contra la modernitat, el canvi veloç.
Rebuig, diu, a la complexitat. Vivim en un temps en què la gent
ESCOLTEU AQUESTA OBRA DE SAARIAHO
www.lavanguardia.com/cultura
JUAN BUFILL
Caps humans amb els ulls tancats. Un gran cap de ferro colat, de textura volcànica, com foc sòlid, anomenat Noray, com un amarratge nàutic de ferro rovellat i en forma de figura erosionada. Aquesta és la peça estel·lar de l’exposició que presenta Samuel Salcedo fins al 10 de juliol a 3 Punts, la seva galeria des del 2001. A la mostra hi ha grans caps exempts, sense cos, estirats, caiguts o alçats. Hi ha caps de ciment que semblen de pedra polida, caps de fusta de pi amb aigües que suggereixen pensaments i sentiments i un cap fosc, de fusta cremada. Salcedo al·ludeix a dues escultures als caps d’Ifé, obres clàssiques de l’art nigerià. Però el que tenen en comú tots els seus personatges és que han tancat les seves parpelles: dormen, o somien, o no hi volen veure. O encara no han despertat i aviat han d’obrir els seus ulls, com els nounats.
Atreveix-te a entrar en l’art. Dos fets comprovables: les col·leccions d’art més importants de Barcelona són obra de gent gran i moltes galeries d’aquesta ciutat sobreviuen des de fa anys gràcies als col·leccionistes estrangers. De moment, no s’està produint un relleu generacional a l’altura de la ciutat de Gaudí i de Joan Miró. Pel que sembla, la major part de les persones més joves que tenen prou diners per col·leccionar art, prefereixen
–estranyament– mirar tot el dia les imatges d’Instagram i els missatgets del mòbil, i amb això ja tenen prou art i potser prou literatura. Vaja: es conformen amb poc!... Em permeto recordar que les Presències reals –per dir-ho com George Steiner al seu llibre homònim– es poden gaudir molt més que les imatges succedànies.
A causa d’aquesta situació, entre el 7 i el 9 de maig va tenir lloc a la Fundació Antoni Tàpies i en altres llocs de Barcelona un programa de converses a l’entorn de l’art i el col·leccionisme, que va comptar amb la participació de galeristes, crítics, historiadors, comissaris, artistes i col·leccionistes. Ho va organitzar Barcelona Gallery Weekend i l’únic discutible n’era el títol, un joc de paraules bilingüe i dislèctic: “Dies d’artévete”. El lema venia a dir-nos: “Atreveix-te a entrar en l’art”. I això tenia sentit. Qui vulgui comprovar-ho pot consultar artevete.com. Vaig participar en una de les xerrades i potser la pregunta amb més possibilitats de motivar respostes útils va ser aquesta: “Què podem fer des del sector artístic per arribar a més públic?”. La meva resposta va ser bastant clara. Poc a dir sobre la premsa que
El col·leccionisme no aconsegueix un relleu generacional a l’altura de la ciutat de Gaudí i de Joan Miró