Animals poliglots

Gràcies a revistes com Cavall Fort, que al desembre farà seixanta anys (per molts anys!), o a les versions en català dels àlbums de Tintín en traduccions memorables de Joaquim Ventalló –sobretot pel que fa a la rastellera de renecs i insults de l’iracund Capità Haddock–, vaig descobrir que en català els gossos bordaven dient bup-bup i que els gats feien meu.

A l’escola exclusivament en castellà em van ensenyar que els gossos deien guau i que els gats feien miau. I jo, en la meva innocència, no havia capit que, en cada llengua, els sons dels animals s’expressen de maneres diferents. Ja ho diu, l’Acadèmia Britànica: “El monolingüisme és l’analfabetisme del segle XXI”.

No és que els animals parlin idiomes, sinó que els mots que expressen els lladrucs i els miols i tots els altres sons provinents de totes les espècies, cada llengua els interpreta segons el seu sistema ortogràfic i la seva tradició.

L’ortografia de cada llengua s’acosta a una convenció fonètica, però no és gaire científica; arrossega el pes de l’etimologia i de l’evolució de la pronúncia en cada idioma.

De fet, jo no he sentit en ma vida cap gos que digui bup-bup ni guau, ni cap gat que faci miau ni meu. Però d’alguna manera hem d’escriure aquests sons quan els volem posar amb lletres, i per això es van crear les onomatopeies. La seva força expressada en lletres és tan determinant, que de segur que trobaríem parlants disposats a posar la mà al foc afirmant que, efectivament, el seu gos diu bup-bup amb totes les lletres.

A l’origen de la parla humana hi ha unes protoparaules que intentaven imitar els sons de la natura que els nostres avantpassats sentien. Aquells sons primerencs onomatopeics van anar evolucionant i es van convertir en paraules. Ara, les onomatopeies més freqüents les trobem als diccionaris, com ara atxim, per expressar el soroll d’un esternut.

En l’edició de llibres destinats a la canalla, avui es publiquen veritables meravelles. Ara en surt un, Cu cu, cantaba la rana (Ediciones Modernas El Embudo), que és el que m’ha fet pensar en les onomatopeies. Elena Odriozola n’és l’autora, i hi il·lustra la popular cançó infantil.

El que li dona un valor afegit són les guardes del llibre. Darrere de les solapes, l’autora proposa als infants que també cantin la cançó substituint l’onomatopeia de la granota que aquí es fa servir en castellà, cu cu, per les corresponents en altres idiomes: quak, en alemany; tashaen, en àrab; roc-roc, en català; guegul guegul, en coreà, o kikini , en georgià, per posar només alguns exemples. Efectivament, els animals són poliglots.

De segur que hi ha parlants disposats a posar la mà al foc afirmant que el seu gos diu ‘bup-bup’

mcamps@lavanguardia.es

concedeix espai i atenció al millor art i sobre la qual no ho fa, tret d’agrair-li-ho a la primera. Però el que els contribuents sí que tenim dret a exigir a les administracions és que totes les televisions públiques d’àmbit estatal, autonòmic i municipal dediquin una atenció prioritària a la producció de programes culturals d’alta qualitat. I que aquesta prioritat impliqui que s’emetin en hores de màxima audiència. El mínim exigible seria un programa dedicat a les arts visuals, un altre als llibres (i no només la literatura popular local o nacional, i no només la narrativa i la prosa), un altre a les músiques actuals (només les millors, sisplau!), un altre a les músiques clàssiques (i no només europees), i un o dos més dedicats als espectacles (cinema, teatre, dansa). És el mínim. I caldria reclamar exigència als seus guionistes i realitzadors, ja que el públic no és tan ximple ni tan incapaç de progressar com se sol suposar. Hi va haver un temps en què la televisió no era embrutidora. Jo encara ho recordo. Als anys vuitanta hi havia vida intel·ligent a la televisió de producció pròpia i els millors programes culturals tenien un gran èxit de públic. No hi havia més diners en aquells temps. El que hi havia era voluntat i llibertat. Almenys, així va ser TV3 els primers anys, mentre el cap de programes va ser Lluís Maria Güell. Però la difusió de les arts es pot fer per diferents mitjans. Completaré aquesta reflexió pròximament.

Els contribuents tenim dret a exigir a les televisions públiques més atenció a la cultura