La Vanguardia (Català-1ª edició)
Antimemòries de l’Àfrica
La francomarroquina Leïla Slimani inicia una trilogia familiar novel·lant la història dels seus avis
Una jove alsaciana, rossa, alta i d’ulls verds coneix un oficial marroquí ben plantat, que forma part del destacament francès que ha alliberat el seu poble durant la Segona Guerra Mundial. S’enamoren, es casen i se’n van a viure a Meknès, la localitat d’ell. Això, que podria ser el final d’una novel·la convencional, és només el principi d’El país dels altres (Angle/Cabaret Voltaire), la nova obra de Leïla Slimani (Rabat, 1981). A més del xoc de cultures, la relació entre la Mathilde i l’Amine haurà de superar els esclats de violència al país, la declaració d’independència, els prejudicis d’un i l’altre costat... Es tracta, malgrat tot, d’una història vitalista, acolorida i sensorial, basada en la dels avis de l’autora, que amb aquest llibre ha quedat, per cert, finalista del premi Llibreter, que es resol el 6 de juliol.
Autora d’En el jardín del ogro (2014), sobre una dona esclava de la seva nimfomania; o d’Una dolça cançó (2016), inquietant thriller amb mainadera que va guanyar el Goncourt, El país dels altres, amb el seu to d’èpica quotidiana, suposa un canvi ja que és “la primera part d’una trilogia familiar –diu per videotrucada des de casa seva a París– per intentar comprendre les meves dues cultures, les meves dues llengües, saber d’on vinc i per què existeixo, i en primer lloc és gràcies a la Segona Guerra Mundial”.
“La meva àvia alsaciana –prossegueix– parlava àrab, tenia molt caràcter, rampells de còlera i era molt feminista”. Amb l’avi “es van instal·lar en un lloc erm per muntar-hi una granja. Els àrabs no podien tenir bones terres, els donaven les dolentes”. Els matrimonis mixtos “eren molt rars, en tot cas eren d’home francès amb dona marroquina. Tota colonització és una empresa sexual: l’home blanc penetra el territori i conquereix les dones”.
A la seva arribada al Marroc, a la Mathilde li decebran moltes coses. “Per començar, el seu marit no és el mateix. Li molesta que la seva dona parla molt, expressa la seva opinió, no accepta quedar-se al seu lloc. Ella s’esperava, a més, una granja sumptuosa amb criats. Aquell oficial és l’heroi que va alliberar el seu poble, però s’adona que és pobre. I estar casada amb ell li impedeix de formar part del grup de colons francesos. Està completament aïllada”.
L’Amine és treballador i fidel, però de mica en mica va brollant el seu masclisme i la seva agressivitat. “El meu avi va anar a la guerra, va veure coses horribles, però no en va parlar mai. I, de sobte, va haver de tornar a la vida normal. Llavors no existia el suport psicològic. És un home humiliat, víctima del racisme. A tots els meus llibres hi exploro la mecànica de la humiliació: com algú humiliat busca algú més feble que ell per castigar-lo, sovint una dona”.
La ciutat de Meknès està estrictament dividida en dues parts, la medina per als àrabs i la ciutat moderna per als blancs. “La colonització va funcionar sota un sistema de segregació: uns vivint al costat dels altres, sense barrejar-s’hi”.
La protagonista escriu cartes a la seva germana a Alsàcia com si visqués en una novel·la de Karen Blixen, però en realitat “la meva novel·la és el contrari a Blixen, més salvatge i violenta, és un anti-Memòries de l’Àfrica. La Mathilde no és aristòcrata sinó pobra, i es reconeix en els africans, per això munta un dispensari per curar-los. En recordo les llargues cues; a la meva àvia, li pagaven amb gallines, conills...”.
Un personatge vistós és la Yasmina, l’esclava negra de la família. L’esclava negra d’una família àrab? “I tant, hi va haver esclaus fins a finals dels anys quaranta –diu–, a les mansions aristocràtiques n’hi havia molts. El rei era qui en tenia més, vivien al voltant del palau. La Yasmina va existir,la vaig conèixer, va ser un regal de noces de la meva àvia”.
Amb una sèrie en preparació (se n’està escrivint el guió), Slimani té “pràcticament acabada la segona part, s’ambienta a finals dels seixanta, als ambients d’una elit marroquina que surt molt, escolta jazz, és d’esquerres, i després com passem d’això als anys de plom, els setanta, amb la repressió a mans del rei Hassan II. El tercer volum serà la meva generació, la de l’emigració, els que vam marxar a Europa o els EUA, i l’auge de l’islam polític i el conservadorisme”.
Israel Fernández & Diego del Morao
Lloc i data: Barts (13/V/2021)
El cicle de flamenc A Tu Vera s’ha hagut de reinventar a causa de la pandèmia i el que havia de ser el seu final va ser un prometedor inici, amb la presència del cantaor toledà Israel Fernández i el guitarrista de Jerez Diego del Morao. La compenetrada parella, que van encaminats a convertir-se en els Camarón i Tomatito del nou mil·lenni, van venir a presentar el disc Amor, l’explícit títol del qual fa justícia a les apassionades estrofes i pals que el poblen.
Tal com va dir Israel Fernández a l’inici del concert, venia a cantar des de la humilitat i el respecte per a un públic jove i entregat, que va aclamar i va gaudir amb els seus melismes, i que també es va reservar mostres de gran afecte pel toc torrencial i virtuós del fill de Moraito Chico, un guitarrista adobat al costat de grans del flamenc i que ara forma tàndem amb un jove cantaor que trenca motllos sense abandonar el camí de l’ortodòxia.
En algunes moments van ser un trio, quan se’ls va sumar el caixó d’Israel Suárez, un homònim que va estar sembrat a la Soleá del cariño i als tangos de Querencia que van sonar al final dels tientos de La amada. A la fase central es van tornar a quedar sols per plorar amb l’ànima negra per cants minero-levantinos i en el dolor total de la Seguiriya del desvelo, el plor del qual, ple d’ais, es va recolzar en una gran feina de la guitarra. De rajo jondo primordial van passar a la festa per buleries d’El anhelo, de nou amb el caixó, improvisant versos i fent l’ullet a altres melodies fins a provocar el deliri d’una audiència que els va aplaudir amb fervor i dempeus.
Per acabar es van guardar els fandangos de Como yo te quiero, en què la puresa del cant va tornar a brillar amb una jondura emfatitzada pel moviment de braços i mans, i que va causar l’èxtasi en una audiència que va esclatar en olés fins a arrencar un festiu bis.
“D’esclaus al Marroc n’hi ha fins a finals dels quaranta, el rei era qui més en tenia; a l’àvia n’hi regalen una al casament”